Anar al contingut

ANÀLISI

 

RICARD CUGAT

Violència eterna entre llinatges

Xavier Martínez Celorrio

La modernitat i les polítiques d'integració segueixen sense transformar les tradicions gitanes heretades del subdesenvolupament

Des de la perspectiva paia pot sorprendre com la comunitat gitana està resolent el conflicte intern entre diferents clans o llinatges familiars arran de l’assassinat d’un jove gitano. Ara, després d’un llarg any de fugida i de viure en clandestinitat, sembla que torna la normalitat amb el pacte no escrit que desterra 10 famílies del clan o llinatge al qual pertanyia l’autor material del crim. Tot sembla una pel·lícula violenta, salvatge i primitiva sense que s’hagi desencadenat una guerra sagnant gràcies al paper dels mediadors gitanos o arregladors i el dispositiu preventiu i de pacient control de les administracions.
    

Històricament, els gitanos no han conviscut mai amb altres gitanos. Com a poble nòmada i sense territori, viatjaven en petits grups formats per famílies extenses de pares, fills casats, nores i nets, liderats per un patriarca. Les seves lleis o codis sempre han estipulat solucions per evitar el contacte entre llinatges rivals, traçant territoris d’itinerància i espais buits per mantenir-los separats. Els barris de gitanos no són un invent gitano, són un invent paio, com recorda l’antropòloga Teresa San Román. La concentració de llinatges rivals als barris sempre ha generat conflictes interns resolts per la via violenta o pacífica. La rivalitat entre llinatges, per històries de sang i venjances passades, es traspassa entre generacions i sol ser l’única herència que es deixa als fills, juntament amb la ferma aliança amb altres famílies de confiança. 

ENDOGÀMIA I HONOR

La cultura gitana s’estructura per llinatges i es regula per codis i lleis orals, on no existeix la individualitat tal com la coneixem els paios sinó l’interès superior per preservar i reproduir l’endogàmia i l’honor del llinatge. La lleialtat és envers el llinatge i amb les famílies aliades amb les quals s’arreglen els matrimonis, no envers les lleis paies ni les institucions paies. Cada llinatge té l’obligació de defensar els seus membres i respondre al llinatge agressor. És una estructura de tancament sobre si mateixos que recorda les famílies sicilianes que van organitzar el que avui coneixem com a clans mafiosos quan van emigrar a les ciutats americanes. Els dos casos comparteixen l’estructura patrilineal per llinatges, la passada marginació socioeconòmica i lleis ancestrals d’autoorganització al marge de la societat dominant.
  

 La força de la família i del parentiu s’anteposa a la individualitat. És una característica molt funcional en condicions de subdesenvolupament quan la família per si mateixa resolia les crisis vitals, la subsistència, la malaltia o els costos de la vellesa. La pregunta a fer-se és per què la modernitat i les polítiques d’integració segueixen sense transformar les tradicions gitanes heretades del subdesenvolupament. Es mantenen els ferris llinatges gitanos com a identitats adscriptives i conservadores que no permeten evolucionar i revisar l’etnicitat gitana des d’altres models més plurals basats en les llibertats individuals. 

Temes: Gitanos