Sanitat, procés i solucions

«A la meva dona li fa mal l’estómac, i entre la primera visita, una ecografia i la visita a l’especialista han passat tres mesos». La frase és d’un taxista de Barcelona que em va portar fa una setmana. L’home estava prudentment molest, però alhora força aclimatat.

El mes de novembre passat, a la seu nacional d’Esquerra Republicana es va celebrar la jornada La Salut a la República Catalana. Hi va intervenir el conseller de Salut, Antoni Comín. Entre altres coses, va dir: «Ara hem d’anar per la república, que voldrà dir tenir les estructures d’Estat que ens falten. En aquesta etapa constituent en què ja estem s’ha d’anar pensant quina serà la llei sanitària de la nova república. A la nova república reduirem les llistes d’espera a termes irrisoris i podrem pagar més bé els professionals. Tenim una xarxa territorial envejable que contrasta amb el continent. Diuen: ‘El que teniu vosaltres a Catalunya passa en pocs països d’Europa’». 

El conseller també va dir que hi ha hospitals que cauen i professionals que estan anímicament fatal, però que amb els diners de la república això millorarà. Que no pateixi la dona del taxista, que això anirà com un coet. Amb un senzill canvi de règim, tot solucionat. Pel que sembla, no hi haurà més Sant Pau en fallida, ni corrupció sanitària, ni pròtesis caducades. Atenció, perquè els polítics del brexit van prometre un hospital nou cada setmana i l’endemà del referèndum es van veure obligats a reconèixer que no era veritat. Aquí és diferent.

SENSE SOLUCIÓ NI COMPRENSIÓ

Notícies relacionades

Adeu, Maria del Carme, hola, Barbie

La meva gran sorpresa de Sant Jordi

Sense sortir d’aquest univers, anem per un altre tema. Em sorprèn que bé que es prenen les inhabilitacions alguns tertulians de Madrid. Dic que em sorprèn en el sentit que consideren les inhabilitacions com una certa solució màgica del conflicte. Entreveuen en el meu escepticisme una espècie de suport tàcit al procés. Em veuen com un esgarriacries quan els dic que cada nova sentència afavoreix menys qui la imposa que qui la rep. En resum: és molt difícil demanar comprensió quan un no aporta solucions.

Des de l’any 2000 està pendent el destí dels set milions de dòlars promesos per l’Institut Clay als que resolguin els set problemes del mil·lenni. Es tracta de problemes matemàtics que, ara com ara, no tenen solució. Si en les ciències exactes hi ha misteris insondables, no cal ni dir en les ciències socials. La crisi institucional que estem vivint ja és irresoluble. Per això segueix sorprenent-me la vel·leïtat naïf de pensar que això s’arregla amb sentències, mà dura o bàlsams quixotescos. Estem en el tot o res ideològic i procedimental que només augura victòries o derrotes que són, gairebé sempre, el contrari de la solució.