El Barça es posa indòmit i rocker

El Barça va sortir amb l’alineació de la remuntada, el 3-4-3 de la remuntada i el desori de la remuntada, i al final va guanyar un partit cridaner de la mateixa manera que l’hauria pogut empatar o fins i tot perdre: enmig d’un trànsit atabalat, d’un vaivé sense control que va molt bé en les situacions desesperades però que per a la vida quotidiana resulta massa estressant.

    L’equip segueix en la lluita per la Lliga, encara que, si això ha de ser sempre així, preparem-nos, perquè veurem coses impressionants. Per exemple, un gol d’André Gomes, el primer que marca com a blaugrana. No ho va celebrar i en un primer instant fins i tot semblava que l’home era així de fred, però no, la sobrietat es devia a aquella estranya cortesia que corre entre els professionals del «respecte a l’antiga afició», gentilesa que també va exercir Munir quan va batre Ter Stegen.

    Potser el ritme del partit va ser un homenatge involuntari i pòstum a Chuck Berry, l’artista que va inventar el rock and 

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

roll, cosa que significa que a la seva manera es va inventar la vida a partir de la segona meitat del segle XX. Es diria que Luis Enrique és fidel a les ensenyances rockeres, amb les seves rebel·lies, el seu aire indòmit i l’apèndix punk de les seves picabaralles a la sala de premsa (ara feliçment tranquil·litzada). El cas és que l’entrenador ho va advertir dissabte: aquí s’haurà de lluitar fins al final perquè el títol no es decidirà fins a les últimes jornades. Ara en queden deu, i el Barça de Luis Enrique s’ha proposat mantenir la seva afició clavada al seient, ja sigui al Camp Nou, a casa o als bars. L’emoció del 3-4-3 garanteix incertesa, vertigen, amb l’equip desbocat cap al gol sense prestar atenció al retrovisor. Només  així s’explica el gol del 2-2, o que Piqué hagués d’utilitzar les seves millors arts per impedir una cita cara a cara de Munir amb Ter Stegen quan el València ja estava amb 10. Concedir un contraatac tan clar a un rival en inferioritat fa pensar.

    Veient tantes imprudències, el culer més aprensiu segurament ha començat a preguntar-se com dimonis sobreviurà el Barça davant del Juventus, que ve a ser un Atlètic de Madrid en la fase defensiva però amb la dentadura ofensiva més armada. O sigui, un malson. Acostumada que l’equip posseeixi sempre el govern del joc, l’afició mira amb suspicàcia el que se n’ha anomenat intercanvi de cops, a la lluita espasa contra espasa i sense escut. En aquest habitat, acostuma a fer la sensació que el Barça porta les de perdre, sobretot quan se les vegi amb el Madrid, o amb la Juve. Però si alguna cosa ofereix aquesta plantilla és un esperit de rebel·lió molt rockera. Ja es va aixecar de la lona després del traumàtic cop de París. A més, corren per allà Messi, Suárez i Neymar. Aquests punys no són dolents.