Grassor i feminisme

S’acosta el bon temps i amb ell, l’operació biquini. Quan era adolescent i després una dona jove, estar prima era un assumpte al qual dedicava temps i atenció. Massa. No vol dir que aconseguís els meus objectius i que alguna vegada estigués satisfeta amb l’aparença física que la naturalesa em va donar. És clar que aquesta mateixa insatisfacció segueix estant present en gran part de la població, veient bombardeig de publicitat, productes i missatges al voltant de la nostra figura i pes. Les cures màgiques, ja ho sabem, no existeixen, el que sí que és real és l’augment de l’obesitat entre nens i adults i, per un altre costat, dels trastorns de l’alimentació. Segons alguns estudis, els TCA, trastorns de la conducta alimentària, afecten entre un 11% i un 16% de la població adolescent. Paral·lelament, Espanya és el primer país d’Europa i el quart del món en nombre total d’intervencions de cirurgia estètica i el primer en pacients menors de 21 anys. La modificació de les mames o del nas sembla ser un regal relativament freqüent i acceptat que les noies demanen als pares.

    

Si quan jo tenia 18 anys al meu voltant eren comunes les toxicomanies, en especial l’heroïna (pertanyo a aquella generació delmada pel cavall), avui el problema al qual ens enfrontem mares i pares és l’anorèxia, la bulímia o totes dues combinades. Sense haver arribat a patir aquest nivell de trastorn (vaig tenir sort, a vegades la simple sort marca la diferència), era conscient que la meva relació amb el menjar no era la desitjable. Els dies es dividien en bons i dolents segons si aconseguia reprimir el meu impuls de menjar (soc golafre). Cada bocó que em ficava a la boca era seguit de càlcul, reflexió o penediment, segons toqués. 

Vaig fer totes les dietes: la Scarsdale, la del metge de Còrdova (enviaves unes anàlisis de sang a un lloc, i en la resposta de correu un metge de qui mai havies vist la cara et tornava tres grans pots de pastilles), la d’hidrats, la de comptar calories, la dissociativa, l’antidieta… Però l’únic que em va servir va ser un llibret que vaig trobar en una parada de segona mà del qual el títol em va cridar l’atenció: Fat is a feminist issue, deia, «la grassor és una qüestió feminista». Mai s’ha publicat a Espanya i no entenc per què, ja que altres d’aquesta mateixa autora, la prestigiosa psicòloga britànica Susie Orbach, sí que ho estan. Potser és perquè el llibre va sortir el 1978. A Espanya estàvem en altres assumptes; no imaginàvem un futur en què dones i nenes, per estar primes i acomodar-se a una norma, fossin capaces de deixar-se morir de fam davant la impotent i angoixada mirada de les seves famílies.

    

Però Orbach sí que ho va intuir quan a principis dels 70 va començar a treballar en grups de teràpia per a dones. No vull caure en la simplificació d’un problema que causa tant patiment, però Orbach ve a dir que la grassor, la tendència a menjar compulsivament, té molt a veure amb la desigualtat dels sexes. 

Algunes dones, en un nivell inconscient, mengem de més per no ser aquella dona ideal dels anuncis, per rebel·lar-nos perquè no volem conformar-nos amb ser un estereotip; altres, per estar segures que ens estimen per qui som, no per qui semblem; en alguns casos, per ocupar més espai, mostrar-nos fortes, poderoses, assemblar-nos a les figures d’autoritat i que ens prenguin seriosament; també per a desexualitzar-nos i no participar el joc competitiu anomenat la jungla dels solters; altres vegades, per protegir-nos i fer-nos invisibles sota la nostra capa de greix, allunyar-nos d’agressions i de judicis externs. La tesi d’Orbach és que mengem massa o massa poc no perquè tinguem una gana incontrolable, sinó insatisfeta, però no de menjar. En altres paraules, el cos no és ni el problema ni l’objectiu, sinó un símptoma que expressa una tragèdia: la dificultat per accedir a la plenitud de drets i les constriccions d’una societat patriarcal sobre les dones.

    

També hi ha homes grassos, objectaran, i alguns mengen en excés per motius emocionals. La qüestió és com els jutja la societat per això i com es valoren a si mateixos. Hauria de fer-nos pensar que el 85,5% dels pacients mundials de cirurgia estètica siguin dones, i el mateix pot dir-se dels que segueixen dietes d’aprimament i tractaments de bellesa.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

 

La relació de les dones amb el nostre cos és conflictiva i radicalment diferent de la dels homes. Bé val una reflexió. Orbach ha acabat dedicant-hi la seva carrera. Col·laboradora habitual de premsa, té també un programa de ràdio a la BBC. Els seus llibres són molt recomanables i gairebé lectura obligatòria per a qualsevol a qui li estigui passant pel cap abordar, per enèsim any consecutiu, l’operació biquini. Per a mi, per descomptat, van suposar la fi de les dietes.