L'impostor

L’impostor necessita tres coses: crear les circumstàncies adequades per a la trampa; fer-ne publicitat; i esperar que ningú no la descobreixi. Un dels perills més notables de la seva activitat és que ell mateix acabi cedint a la temptació de convertir-se en enganyat. És a dir, que l’impostor es cregui les seves pròpies mentides. Quan arriba a aquest nivell de perfecció, ja no pot desitjar res més. Perd la consciència de l’estafa i es converteix en l’heroi que mai no ha estat. Ni ell mateix no és capaç de distingir, aleshores, la veritat de la ficció creada per la seva dèria de figurar.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

    

Hi ha impostors de tota mena. Els que fan veure que saben més coses de les que saben en realitat. Els que fan creure als altres que poden fer coses per a les quals no estan dotats. Els que interpreten un paper, es col·loquen una màscara i surten a l’escenari de cada dia amb una personalitat que no és la seva. Tot depèn del grau de convicció que desprenguin els seus actes. La persona que, per exemple, compra medalles autèntiques d’una marató al Wallapop, un sedentari assegut a l’ordinador, ¿per què ho fa? ¿Serà capaç d’enganyar els amics que saben que és amant de la cervesa i les patates fregides? ¿O canviarà d’hàbits i d’amics pel poder simbòlic d’una medalla que no va guanyar mai però que el convertirà, potser, en un heroi, un finisher de debò, empès a ser autèntic no pas per un deure moral sinó per una força tel·lúrica?