La crisi del projecte europeu
Europa, ¿sense futur?
S'ha de refundar la Unió, però això passa per un examen que polítics i ciutadans no volen
¡Qui ens havia de dir, 30 anys després de l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea, que ara ens trobaríem davant una Europa en crisi! Però hi estem… ¿Vam fer malament d’entrar-hi? No, ni de bon tros: el mercat comú ens va aportar ampliació de mercat, eliminació de barreres aranzelàries, homogeneïtzació de regulacions, més seny en les polítiques, reconeixement de la democràcia… N’hi ha prou de mirar la història econòmica d’Espanya per adonar-nos de tot el que hi vam guanyar. I els costos van ser molt reduïts. El projecte no era probablement l’ideal, però era molt bo, per descomptat el millor disponible en aquell moment per a un país ple de problemes i polítiques equivocades.
¿Ens vam equivocar a l’entrar en l’euro? No. Els errors de disseny eren greus, i la gestió de la moneda única en els anys de la crisi va ser bastant llastimós, però tornava a ser un bon projecte per a Espanya. Vam ser nosaltres els que ens vam ficar en la crisi, amb la seva bombolla, la seva recessió, els seus problemes bancaris i la seva elevada desocupació; la Unió Econòmica i Monetària hauria hagut de pilotar millor la nostra travessia, però què hi farem, no ho va fer, no en va saber, o no ho va voler, o no va poder fer-ho, i les coses van sortir bastant malament. I no tinc un «culpòmetre» per calcular quins errors van cometre els uns i els altres.
¿Hauríem d’abandonar ara la zona euro? No: seria fugir de la paella per a llançar-se a les brases. Els costos de la fuga serien altíssims per a nosaltres, i la vida amb una pesseta nova seria bastant pitjor que la que tenim ara. N’hi ha prou de pensar que tindríem les hipoteques a tipus, no sé, però potser del 6% o del 8%. L’euro és encara un paraigua que ens protegeix molt millor que un banc central espanyol.
Però el problema no és si nosaltres volem marxar, sinó si ens faran fora, o sigui, si és el projecte europeu mateix el que està en perill. Les solucions a curt termini són conegudes. Una Unió Bancària que permeti sostenir els bancs en dificultats (sí, ja sé que ara estan molt bé, però… ¿ho seguiríem dient, sense les contínues actuacions del Banc Central Europeu?). Una política fiscal centralitzada, amb un pressupost propi, bastant més elevat que l’actual, finançat amb impostos gestionats directament des de Brussel·les i amb la possibilitat d’ajudar-nos en cas de recessió. Potser alguna acció per reduir el nostre nivell d’endeutament públic. I, com que tot això és utòpic, tal com estan les coses ara, faria falta una Unió Política o, almenys, la voluntat més o menys generalitzada d’avançar cap a uns Estats Units d’Europa o alguna cosa així. Però això posa de manifest que les solucions necessàries són senzillament impensables.
Tret que estiguem disposats a definir d’una altra manera el que solem anomenar el model europeu, un model basat en la solidaritat, la cohesió social, la participació i la coordinació d’interessos via negociació i acord (avui en crisi); una xarxa de seguretat per a tothom (¿insostenible?), amplis drets relacionats amb l’ocupació (¿un llast per a la competitivitat?), un llarg llistat de serveis públics subvencionats (massa cars i poc motivadors), unes polítiques mediambientals avançades, sobirania compartida, multilateralisme i poder tou (avui discutits)… Una cosa que es va començar a construir fa molts anys, que es va consolidar als quaranta, i que va començar a entrar en crisi als anys setanta i vuitanta, i que ha arribat al seu pitjor moment en els últims temps. O sigui, un envelliment que ve d’antic.
A més, per si amb el que s’ha exposat no n’hi havia prou, aquest model és amenaçat per la globalització i la competència creixent de països que han dit que ja és hora que se’ls deixi ocupar el seu lloc al món, i amenaçat per la tecnologia i la demografia.
Algunes de les amenaces venen de fora, però es veien venir i ningú s’ha de sentir enganyat per la seva aparició. I les altres, la majoria, ens les vam crear nosaltres mateixos, acuradament i repetidament, al llarg de dècades de complaença, comoditat, por i apatia. O sigui, ¿que no té solució? No hi ha res escrit en un destí inexorable. Si l’Europa que coneixem pateix un daltabaix seriós, serà per la seva culpa, per la nostra culpa, en bona mesura. M’apunto a la postura dels que diuen que s’ha de refundar Europa, però això passa pel reconeixement de la realitat: un examen que els nostres polítics i els nostres ciutadans no volen. Potser va sent hora que les institucions, això que anomenem la societat civil, agafi el bou per les banyes.
