Un interrogatori del segle XXI

Un bon interrogatori requereix una formació que actualment no s'exigeix ni a jutges, ni a fiscals, ni als advocats

3
Es llegeix en minuts
 

  / EFE

Gràcies a la inestimable tasca dels mitjans de comunicació, així com de la tremenda transparència –a vegades qüestionable– que està demostrant en aquesta matèria el poder judicial, estem tenint accés a la pràctica de no poques actuacions judicials, entre elles els interrogatoris. Per fi la ciutadania està veient com se celebren els judicis realment, i probablement estigui començant a abandonar la imatge que en tenia fruit de la cinematografia nord-americana, que coincideix poc amb la realitat, fins i tot la dels Estats Units.

No obstant, la imatge que projecten aquests interrogatoris no és exactament la més depurada. Els ciutadans observen com advocats i fiscals no pregunten en realitat, sinó que enuncien extenses afirmacions després de les quals el declarant diu, en definitiva, poca cosa més que 'sí' o 'no'. I, si de cas, després entren en alguna matisació. Més que un interrogatori, el que hem descrit sembla l'examen d'una 'checklist' o llista de comprovació.

Tampoc és adequada la imatge que ensenyen les pel·lícules més antigues, en què amb freqüència es veia com advocats i fiscals assetjaven els declarants, cosa que s'ha de dir molt clarament que no és més que una forma de tortura, psicològica en aquest cas.

La psicologia del testimoni

La matèria que estudia científicament els interrogatoris és la psicologia del testimoni, i ensenya aspectes verdaderament interessants. En primer lloc, ens adverteix que la memòria de les persones és més aviat defectuosa i que sovint es produeixen errors en el record que passen inadvertits per a la mateixa persona, per més convicció que tingui en la fiabilitat del seu record. A més d'això, ens adverteix de les circumstàncies ambientals que poden alterar el record: temps transcorregut des de l'observació, edat del testimoni, lluminositat i distància de l'observació, consum de tòxics i nivell d'estrès del declarant, entre altres factors.

Finalment, la psicologia del testimoni ens ofereix alguns paràmetres per detectar, en la mesura del possible, les mentides, examinant, no la cara, els gestos o el to de veu del declarant –encara que alguns professionals ho intenten–, perquè aquests senyals són altíssimament manipulables i desorientadors, per més atàvica confiança que hi tingui la població. Simplement no es pot detectar si algú menteix mirant-lo a la cara. És impossible. El que és més correcte és analitzar minuciosament el que diu a través de diversos criteris objectius i els intents retòrics del declarant de donar una força aparent i fal·laç a la seva declaració.

Però la psicologia del testimoni diu alguna cosa més. En un interrogatori s'han de formular preguntes breus i molt obertes, sense donar informacions al declarant, perquè en cas contrari hi ha un elevat risc que el declarant les assumeixi inadvertidament, declarant com certs fets que, en realitat, són falsos. D'aquesta manera, l'interrogatori s'ha de fer deixant parlar el testimoni, sense afusellar-lo a preguntes ni intentant-li induir emocions renyant-lo, amenaçant-lo, ironitzant sobre el que diu o fent-lo sentir falsament còmode perquè abaixi la guàrdia. És a dir, just el contrari del que veiem en les pel·lícules.

Una assignatura pendent

Un bon interrogatori requereix més temps i paciència del que s'observa en la pràctica. Però sobretot requereix una formació que actualment no se'ls exigeix ni als jutges, ni als fiscals ni als advocats. De fet, en les carreres de Dret no existeix ni una assignatura dedicada a la molt freqüent aplicació i utilitat de la Psicologia en matèria jurídica, ni tan sols, almenys, per ensenyar psicologia del testimoni, que és essencial aprendre per practicar correctament un interrogatori i també per poder valorar degudament una declaració. 

Notícies relacionades

Al contrari, tot es deixa a la pràctica, a l'observació amateur de com fan els interrogatoris altres companys més antics, així com a la improvisació i a un autoaprenentatge molt defectuós, perquè no segueix cap pauta ni està dirigit pels autèntics experts en la matèria. En les sentències, poquíssimes vegades es troba una valoració científicament correcta d'una declaració, tot i que la realitat està canviant, encara que molt lentament.

Resulta urgent canviar aquesta realitat. En cas contrari, els interrogats acaben declarant el que vol l'interrogador, i això no s'adiu amb la tasca d'esbrinar la realitat, que és per al que serveix la prova en un procés. I no perquè l'interrogador intenti reforçar vanament els seus al·legats amb les paraules d'un declarant induïdes pel mateix interrogador.