Fins a l'últim segon

Em va faltar fe. Sí, jo soc dels que vaig deixar de veure el partit en el minut 90. Vaig canviar de canal per no beure/viure, amb el xiulet final, l'amarg trago del "podia haver sigut i no va ser"

1
Es llegeix en minuts
marcosl37598487 football soccer   barcelona v paris st germain   uefa champi170309212653

marcosl37598487 football soccer barcelona v paris st germain uefa champi170309212653 / Albert Gea

Soc un descregut, ho confesso. Em va faltar fe. O, potser, em va fallar l’esperança. La veritat és que vaig abandonar. Sí, jo soc dels que vaig deixar de veure el partit en el minut 90. Vaig canviar de canal per no beure/viure, amb el xiulet final, l’amarg trago del «podia haver sigut i no va ser». Però resulta que hi va haver miracle i va ser. Va ser. I jo m’ho vaig perdre. Des d’aleshores, no deixo de flagel·lar-me. Des d’aleshores, em sona insistentment al cap, a manera de càstig (horrible càstig), aquell tema de Juan y Júnior: «No lloremos sin razón, ya lo ves, nos falta fe».

    

Si hagués estat al Camp Nou no se m’hauria acudit marxar. Immers en la desolació col·lectiva, hauria resistit, solidari, i hauria rebut, amb això, el premi del deliri final. Però estava sol a casa, el cor encongit, el sopar acabat, el got buit i –diguem-ho tot per una vegada– la uretra plena, a causa d’una pròstata impacient que venia reclamant atenció des del minut 75. I vaig abandonar. Em vaig aixecar de la butaca, vaig deixar els estris a la cuina i em vaig alleujar a la cambra de bany. Error fatal. El so d’un clàxon, reiterat, nerviós, afilat, em va arribar des del carrer i vaig entendre de seguida el que estava passant, o encara pitjor, el que ja havia passat.

Si escric d’això amb tant detall –excés de confiança a part– és perquè acabo d’assabentar-me que tinc un xivato a casa. Un 'smart' TV que es passa de llest. I com que dono per suposat que la CIA deu tenir gravats aquells minuts que els explico, no vull que, arribat el moment de contrastar versions, m’acusin de mentider. Poca broma amb la CIA. Assabentat pel senyor Assange que el meu televisor està a sou del senyor Trump, m’envaeix el dubte. ¿Què faig? ¿Compro un televisor menys llest (no sé si quedarà algun televisor 'babau' en el mercat) o tapo el meu amb un telonet corredís, per poder deixar-lo cec i sord quan em convingui?

    

Intento posar humor al drama, per salvar en positiu el balanç de la setmana. I –¡gràcies, Barça!– m’obligo a tenir fe. A no abandonar. Mai.

Notícies relacionades

    

Perquè Millet i Montull poden marcar els seus millors gols en els últims segons.