Caixes, bancs i el tret al peu del PP i el PSOE

2
Es llegeix en minuts

Les comissions d’investigació parlamentàries, idealitzades pel cine de Hollywood, a Espanya són un còpia grotesca de les, en teoria eficaces, dels Estats Units, perquè després, allà també hi ha de tot. Al Parlament espanyol i als autonòmics les comissions d’investigació no persegueixen descobrir la veritat sobre el que s’investiga sinó servir d’arma política contra els adversaris. Per això, quan un partit té majoria eludeix aquest calze i quan està en l’oposició reclama que el Govern de torn hi begui. Així ha passat des de l’època de Felipe González fins a la de Rajoy, inclosos Aznar i Zapatero.

La minoria majoritària del PP, amb un soci que pot ser incòmode com Rivera per a certs assumptes, fa que aquesta sigui la legislatura en què sens dubte hi haurà més comissions d’investigació. N’hi ha en marxa una sobre l’anterior ministre de l’Interior, Jorge Fernández, les seves actuacions i l’episodi matusser d’haver sigut gravat –i difoses les converses– al seu propi despatx. Quan finalitzi, potser en un parell de mesos es donarà el tret de sortida de la comissió que «investigarà» què va passar en el sistema financer espanyol –sobretot en les caixes d’estalvis– pràcticament des de principis de segle, amb la traca final del rescat financer.

El PP de Rajoy i el PSOE –que ara al Congrés dels Diputats, lidera Antonio Hernando fins que hi hagi un líder definitiu– per alguna raó s’han embarcat en una comissió de la qual tots dos partits, inevitablement, poden sortir més que escaldats. Per això sorprèn, per molt Ciutadans i Podem –Pablo Iglesias es frega les mans–, que hagin concedit tanta munició als seus adversaris emergents. La comissió, com totes, no aclarirà res que ja no es conegui excepte algun petit detall, però tornarà a col·locar el sector financer al centre de l’atenció, per ser atacat sense pietat pels uns i els altres. Mals temps per dedicar-se a la banca.

Notícies relacionades

Les causes de la crisi financera, i sobretot la de les caixes, són de sobres conegudes. Les caixes –en una bona part controlades per polítics de tots els partits, també d’Izquierda Unida ara engolida per Podem– van voler ser bancs globals, com es diu ara, a més a més de ser utilitzades per a fins clientelistes. Van apostar pel boom immobiliari, per expansions esbojarrades i negocis sense sentit. Governs –uns més que altres– i el Banc d’Espanya van mirar cap a una altra banda fins que va ser massa tard i va arribar el rescat financer. 

RES A GUANYAR

La resta és història, incloses les primeres condemnes –Caixa Galicia– i les black de Caja Madrid. La comissió parlamentària no descobrirà res de nou, però el PP i el PSOE poden passar angúnies. Angoixats per una certa pressió populista han acceptat la mal anomenada investigació al Congrés, però s’han pogut disparar un tret al peu amb munició financera. No hi tenen res a guanyar i molt a perdre. Això sí, si la gent vol circ, hi haurà circ.