Vida real i univers virtual
Un món en blanc i negre
Facebook i Twitter compten amb una perversa arquitectura binària que redueix tot a bo i dolent
Vivim en societats cada vegada més complexes però cada dia les percebem des d’una lògica més binària. En blanc i negre. ¿Com és possible aquesta reducció? Per explicar-la, els filòsofs addueixen que l’home té horror a una complexitat que posa en qüestió la seva condició de demiürg. Els politòlegs l’atribueixen a l’ascens d’un populisme polític que sap que res fa esglaiar tant com el cine d’Orson Welles. En blanc i negre. Els sociòlegs parlen de realitats duals on els grisos que aportaven les classes mitjanes han desaparegut en benefici d’una polarització que Marx ja va intuir i que l’Estat del benestar semblava haver enterrat per sempre.
Cap d’aquestes explicacions em semblen suficients. És cert que l’última crisi ha provocat una depauperació que beneficia els extrems. També ho és que el populisme ha permès que Donald Trump arribi a la Casa BlancaDonald Trump. Però crec que la victòria del tot a cent polític és més conseqüència que causa del maniqueisme que ens envaeix. Pel que fa a les pors, sempre n’hi ha hagut, però l’angoixa que recorre Occident no té res a veure amb el pànic apocalíptic que va afligir les societats europees quan s’acostava l’any 1000. ¿D’on ve, llavors, aquesta tendència a veure-ho tot, o gairebé tot, en blanc i negre, a catalogar les persones i les idees en bones i dolentes i a pensar en termes d’un yin i un yang desnaturalitzat on els oposats no es complementen mai?
ELS MITJANS DIGITALS
Crec que la resposta requereix afegir al còctel anterior l’impacte de les xarxes socials. Sense pretendre atribuir només a la tecnologia la deriva actual, hi ha símptomes que la polarització a què assistim té a veure amb la difusió dels mitjans digitals. En concret, amb l’ús que acostuma a fer-se de Twitter i Facebook. Els dos artefactes estan condicionats per l’ADN binari que predomina a Silicon Valley. Compten amb una arquitectura perversa que condueix al reduccionisme. La majoria es deixa portar per una lògica de bons i dolents que tot ho sotmet a un món d’amics i de no amics, com si l’amistat no admetés graus i matisos. És la conseqüència diabòlica del 'm’agrada' / 'no m’agrada', com si alguna cosa no pogués agradar-nos fins a un cert punt o no agradar-nos del tot.
El mitjà és el missatge, va dir MacLuhan en el seu aforisme més cèlebre. Una mena d’oximetàfora que negava la divisió entre emissor i receptor. ¡Quins temps aquells! Ho va escriure el 1967. Mig segle després, el receptor té la il·lusió d’haver triomfat. A un preu molt alt: el del sacrifici de la complexitat i el triomf de la banalitat. El del fi de la mediació periodística i el triomf de la veritat inherent al mitjà. Ho he llegit a Facebook. Ho diu Twitter. La resta és soroll.
No sabem encara on conduirà aquest miratge. La sèrie 'Black Mirror' dibuixa un nou món orwel·lià on el dilema ja no està entre la veritat i la mentida, sinó entre la vida real i l’univers virtual. És el regne de la postveritat. A llarg termini, ja ho veurem, és possible que l’ésser humà acabi dominant la tecnologia, com ha passat tantes vegades. Però mentrestant, el blanc i el negre envaeixen l’esfera de les idees i de la política.
LLEVAR-SE AMB UN TUIT
Kennedy va ser el primer president obsessionat per la televisió. L’adorava. Trump la ignora o la menysprea. I cada matí, abans de cruspir-se els seus panqueques, llança al món un tuit que simplifica el tema del dia. D’aquesta manera, els nord-americans es lleven amb un món més segur, reduït a 140 caràcters, sobre el qual han de prendre posició. A favor o en contra. ¿El preu? Una bretxa que condueix a una guerra civil (de moment) virtual.
El feixisme i el comunisme van dirimir les seves forces en el camp de la propaganda. La socialdemocràcia i el liberalisme van guanyar o van perdre les eleccions de la postguerra a través de la propietat dels mitjans convencionals. El populisme i la democràcia es juguen la seva hegemonia a internet. Si no hi ha res tan democràtic com les xarxes socials, la democràcia té la batalla guanyada, sostenen els optimistes. De tota manera, i malgrat els aspectes innovadors i positius que tenen les xarxes socials, n’hi ha prou de mirar el mapa dels estralls que produeixen per constatar que no és així.
El populisme campa al seu gust. Guanyen terreny les idees simples i simplificadores vehiculades per un Facebook que agrupa els seus seguidors en espais homogenis i un Twitter que anima el que més crida o insulta. A tot arreu. Aquí també, on triomfen els que més bé fan anar el manual de populisme digital.
