Que tornin els 'peloteros'

2
Es llegeix en minuts
Xavi Hernández en el partit entre el FC Barcelona i el Deportivo, el seu comiat de l’afició del Barça

Xavi Hernández en el partit entre el FC Barcelona i el Deportivo, el seu comiat de l’afició del Barça / JORDI COTRINA

¿Quin equip veurem aquesta tarda al Vicente Calderón? L’interrogant ha sobrevolat tota la setmana i, a poc a poc, ha anat canviant del negre al gris i del gris al blaugrana. ¡Que poc que necessita l’aficionat del Barça per tornar-se a animar! Set dies sense futbol per descarregar la tensió i relaxar la ment; una derrota important del Reial Madrid a València; unes imatges de l’entrenament de dijous, amb els jugadors del Barça somrients; la intuïció que l’Atlètic arribarà més cansat pel partit de Champions...

Han passat 12 dies des del desastre de Sant Valentí a París –una nit amb títol de mala novel·la romàntica– i la distància ens ajuda a entendre millor el significat d’aquella derrota. Més enllà de la crueltat dels quatre gols, s’ha d’obrir l’objectiu i observar el paisatge. El barcelonisme, inclosos els jugadors i els tècnics, va sortir d’aquella jornada amb la sensació que l’equip està deixant de ser una referència ferma en el panorama internacional.

TROBANT A FALTAR XAVI

Durant anys el Barça ha sigut l’enveja dels altres equips, ha protagonitzat a Europa un estil que resultava atractiu perquè transmetia una idea del futbol bella i efectiva i que pocs s’atrevien a discutir. El joc del PSG va començar a canviar aquesta dinàmica. En aquesta mateixa jornada de Champions, una sensació similar van deixar la solvència del Juventus a Porto (0-2) i la piconadora del Bayern Munic contra l’Arsenal (5-1, amb dos gols de Thiago Alcántara).

A París, la resposta dels blaugranes no va acabar d’arribar, una situació que aquesta temporada ja s’ha viscut a la Lliga. Sense caure en avantatgismes, la impressió és que per fi trobem a faltar, d’una manera òbvia, el gran Xavi al centre del camp. O potser ho hem de dir d’una altra manera: la figura d’un Xavi, del que representava: aquella obsessió de Johan Cruyff amb els peloteros.

MÉS AGRESSIVITAT

Notícies relacionades

Des d’una aposta personal i a vegades descreguda, Luis Enrique va crear el seu propi model d’un Barça de toc i possessió. En la seva primera temporada va començar comptant poc amb Xavi, però després va anar rectificant fins a perfilar un equip de transició des del model consolidat per Guardiola Tito. La marxa de Xavi al futbol àrab va ser capejada amb un centre del camp més agressiu, que va donar bons resultats, i més presència tècnica de la defensa a mesura que els rivals descobrien el xollo de pressionar al davant la sortida de la pilota. No és difícil imaginar que aquest any l’arribada de Denis Suárez i André Gomes, amb l’aportació de Rafinha Arda Turan, podia haver sigut un retorn a l’esperit dels peloteros, però no acaba de consolidar-se.

Hi va haver una època que aquells noms estaven a la Masia –pujaven ensenyats al primer equip–, i potser n’hi continua havent, però a Luis Enrique no se’l veu gaire interessat en aquestes opcions. La directiva, d’altra banda, tampoc es desviu per consolidar el futbol base. Pot ser que per això el futbol europeu hagi començat a veure’ns amb uns altres ulls: ja no els sorprenem amb joves promeses sortides del no res, aquell famós ADN blaugrana que una vegada va fer exclamar a Arsène Wenger: «Converteixen el que és normal en art».