Anar al contingut

El paper de les primeres dames

El poder de Jackie i Melania

Toni Aira

La dona de Trump necessitarà temps per aprendre les brillants intuïcions de la que va ser l'esposa de Kennedy

«Hi ha dos tipus de dones, les que volen poder al món i les que volen poder al llit». Aquesta frase la diu l’actriu Natalie Portman ficada en la pell de la dona de John Fitzgerald Kennedy, a la pel·lícula Jackie, de recent estrena, i estarem d’acord que l’imaginari popular situaria l’actual primera dama nord-americana, Melania Trump, en la segona categoria. N’han dit que és només una cara bonica, fins i tot l’han acusat d’haver-se dedicat a la prostitució i, en definitiva, n’han escarnit la imatge sense gaires contemplacions, per allò que contra Donald Trump tot sembla poc. Malgrat això, la figura de Melania pot ser un actiu important a l’hora de construir (o de mirar de reconstruir, segons com es miri) la percepció d’una part de la ciutadania respecte de l’actual inquilí de la Casa Blanca.

Algú dirà, i no li faltarà raó, que les comparacions són odioses, però cal deixar constància que Jackie, en el seu dia, també era ubicada en la segona categoria de dones que descriu la frase lapidària de la pel·lícula. I això no va treure que després de la mort del seu marit tingués prou intuïció per traure’s de la màniga, via entrevista periodística, el mite del feliç i inspirador Camelot que hauria estat la Casa Blanca sota el mandat del seu marit. Va ser clau per construir un relat que encara avui perdura i que enalteix la figura del president i de la seva primera dama. 

¿Balanç real del breu mandat kennedià d’encara no tres anys? Com diu el mateix Bobby Kennedy de la pel·lícula, escàs, especialment si el comparem amb el d’un Abraham Lincoln també assassinat en exercici de la presidència, i de qui Jackie va imitar les exèquies precisament per buscar una relació d’idees entre allò que havia estat el mandat del seu marit i el del president que va abolir l’esclavatge i que va guanyar una guerra civil. Jackie volia crear una relació d’idees entre els dos llegats, incomparables quant a fets perquè els contextos també és cert que van ser molt diferents. Per fer-ho, va veure clar que el relat, les imatges que sovint s’imposen a mil i una paraules, podien fixar-los en peu d’igualtat en l’imaginari del públic. I Jackie això ho va entendre.

Quan a la pel·lícula el periodista que l’entrevista li diu que ella seria una gran professional de la comunicació, Jackie respon que no, tot i que en més d’un moment admet que sap de la importància de la imatge i que allò que acaba assumint-se com a real és allò que queda escrit (i aquí, especifica, es refereix a allò que queda plasmat a la tele). Ella sabia que qualla allò que es projecta, no tant allò que realment és. Sabia de la influència i el pes del món de les aparences. I en aquest univers Melania, com a primera dama, hi té molt a dir.

Endolceix una imatge del seu marit, agra per a molts, com aquest cap de setmana en un míting on Trump va fer el ridícul parlant d’un inexistent atemptat a Suècia. En bona part de les imatges de recurs de l’acte i de les fotos, ¿qui destacava? Melania, el seu somriure i el seu llampant vestit vermell. ¿Només façana i una cara bonica? El temps ho dirà.

Periodista