Mai és en va

Fa 14 anys, el No a la guerra No a la guerraressonava als carrers de Barcelona i d'altres capitals per exigir a José María Aznar que abandonés el front bel·licista contra l'Iraq, comandat per George Bush. En va fer cas omís, però el clam davant les mentides d'aquella guerra, que faria encara més insegur el món on vivim, no va caure en sac foradat. Els governants poden fer el sord, ignorar per temps indefinit les demandws ciutadanes, però acaben pagant-ho a les urnes. Aquelles mobilitzacions van galvanitzar una indignació que va desembocar en un canvi de Govern, primer, i anys més tard en el moviment del 15-M, amb refluxos que han deixat el bipartidisme tocat, que no enfonsat.

Aquell moviment cívic ressorgeix ara en forma d'onada solidària davant la crisi humanitària que tenyeix de vermell el Mediterrani. La guerra de Síria, que les grans potències no van voler o van saber aturar, ha encès el polvorí del Pròxim Orient i ha engreixat l'Estat Islàmic, deixant una reguera de víctimes innocents i de supervivents expatriats que es juguen i es deixen la vida a milers durant la fugida.

¿I quina ha sigut la resposta europea? Augmentar la partida destinada a protegir les seves fronteres. Subornar els països de l'altra riba per blanquejar la sistemàtica violació del dret d'asil. Aixecar reixes físiques, muralles burocràtiques i camps de refugiats que els eximeixen del deure legal i moral de procurar aixopluc i esperança a tot ésser humà víctima d'un conflicte militar.

¿VIDES O VOTS?

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

No obren així els governs europeus per mala voluntat, sinó per por. Por de no saber gestionar l'arribada de centenars de milers, milions d'estrangers. Por que la xenofòbia arreli, minant la convivència i les seves expectatives electorals. Entre vides i vots, la seva elecció és inequívoca.

Manifestacions com la de Barcelona potser no alteraran els seus plans, però mai és en va fer-los saber que coneixem el joc que es porten entre mans. I que no és el nostre.