El futur del mercat de treball
Molt bonic, però no funciona
No volia fer-me pesat al tornar a escriure sobre el futur del mercat de treball a Espanya, o sigui, sobre el que anomenem el nostre model productiu. Però fa uns dies vaig llegir una carta al Financial Times, i em vaig dir: «No n¿has de perdre l¿oportunitat
No volia fer-me pesat al tornar a escriure sobre el futur del mercat de treball a Espanya, o sigui, sobre el que anomenem el nostre model productiu. Però fa uns dies vaig llegir una carta al Financial Times, i em vaig dir: «No n’has de perdre l’oportunitat». La carta es referia a la saviesa convencional dels economistes, en què m’incloc. La tecnologia i la globalització ens presenten un futur en què, diuen, hi haurà menys oportunitats d’ocupació, més mal repartides i, en molts casos, amb salaris baixos, perquè la productivitat serà, també, baixa, almenys per a llocs de treball de poca qualificació. I la saviesa convencional diu: la solució és donar formació, perquè augmenti la productivitat i les remuneracions, es redueixi la desigualtat i aconseguim un nivell de vida alt per a tothom. I després… van ser feliços i van menjar anissos, com acabaven els contes quan jo era petit.
La carta al diari anglès era escèptica: la solució de reciclar els aturats perquè adquireixin nous coneixements i desenvolupin noves capacitats té sentit. Però molts intents de posar aquesta solució en pràctica no han donat resultat. No estem parlant que els ninis sense feina, sense estudis i sense incentius per estudiar, aconsegueixin el certificat de l’ESO, sinó que assoleixin unes qualificacions elevades, que els permetin tenir uns sous alts en competència amb finlandesos, coreans o xinesos, més enllà de la construcció o l’hostaleria.
No val, doncs, la promesa que el sector públic crearà llocs de treball, ni tampoc que potenciarà les titulacions orientades als problemes del segle passat, o la continuïtat d’una formació professional desconnectada de l’economia real. Hem de revisar el funcionament de les nostres escoles davant l’evidència del fracàs escolar. Hem de recuperar el sentit d’excel·lència en l’educació, que no és elitisme, sinó que és desenvolupament de les capacitats multidisciplinàries: hi ha moltes escoles que ja ho intenten, però no hi posem els mitjans perquè totes ho aconsegueixin. Hem de comptar amb les empreses, que són l’esglaó següent de la cadena que va de la guarderia a la jubilació, perquè el mercat de treball abraça tot això, i condiciona la viabilitat del nostre Estat del benestar i de les nostres pensions.
Però estic incorrent en el mal que denunciava la carta: estic proposant solucions teòriques, que sonen bé però que resulten insuficients. L’ocupació s’ha de crear avui, però preparar una mica més, només una mica, els que arriben al mercat de treball ens costarà un parell de generacions, perquè s’ha de canviar la mentalitat de famílies, escoles, universitats, empreses i polítics: hi ha massa interessos creats. Perquè, a més a més, la nostra societat ha perdut la confiança en els anomenats experts, que som els que proposem aquests canvis, argumentant que estem al servei del poder o dels diners, o que les nostres teories estan esbiaixades i obsoletes: més interessos creats. ¿Posem els interessos dels alumnes al davant dels mestres i els polítics, quan demanem la cancel·lació dels concerts?
¿Tirem la tovallola? Encara no. Amb no gaire ordre, donaré algunes idees. Tornem a les famílies la responsabilitat de l’educació dels seus fills, del seu fracàs escolar i de les dificultats que trobaran per tenir una feina. I quan elles es rebel·lin, donem més autonomia a les escoles: que elaborin els seus plans estratègics, que busquin el que és millor per als seus clients. Autonomia significa responsabilitat en l’administració dels fons: descentralització i transparència. Això val també per a les universitats, que han de buscar la seva pròpia excel·lència i la seva sostenibilitat econòmica.
Quan un jove s’enfronta a la seva primera feina, porta la càrrega, positiva o negativa, de la seva formació, però es troba també amb un entorn difícil, amb un sistema de contractes de feina ineficient i injust, i amb unes institucions que no sempre són eficaces (Espanya és un dels països en què la confiança en els mecanismes públics de recerca d’ocupació és més baixa). I això s’agreuja encara molt més quan es tracta d’una persona desocupada, procedent d’una cadena de contractes precaris o d’un atur de llarga durada.
Reconvertir aquestes persones és difícil, però és absolutament necessari, si volem que tinguin una cosa que s’aproximi, encara que sigui de lluny, a un lloc de treball decent. I sabem com fer-ho. Però no volem fer-ho.
