Nit de Cap d'Any en la nova política
La principal incògnita per al nou curs a Podem és si el propòsit d'Iglesias és integrar o laminar
/
L'any 2016 va acabar ahir a Podem després d’un any de lluita política i personal que s’escapava sobre l’escenari de Vistalegre, mentre la militància demanava unitat a crits i Monedero es movia sense cabre dins la pell, llançant petons a l’aire, i diversos errejonistes no sabien on mirar. Militants que arribaven d’altres llocs se sorprenien que la tensió fos tan crua com semblava als mitjans: «Pensàvem que ho exageraven, però és que molts ni es parlen». L’any llarg ha deixat ferits a Podem, perquè mentre la graderia queia literalment quan Iglesias i Errejón s’abraçaven, els derrotats estaven descompostos i alguns guanyadors es deixaven anar després d’una votació més clara del que s’imaginaven: «El segon més votat ni tan sols ha sigut Íñigo, ha sigut Echenique. És un missatge clar, haurien d’aprendre la lliçó després de tant de cop de colze i tanta intel·ligència». Ahir va ser Cap d’Any a Podem i n’hi va haver que es van menjar els 12 grans de raïm de cop.
Els corresponsals estrangers, encara que menys, se segueixen interessant pel fenomen de Podem, que forma part de l’excepcionalitat amb què Espanya va respondre a la crisi, però se sorprenen de la velocitat amb què ha envellit. El partit el van impulsar un grup de professors amb estudis de laboratori, creuant enquestes, telegènia i teoria política, i, no obstant, tota la professionalitat i estratègia es va barrejar amb l’instint i l’ambició, que no ho explica tot, però explica moltes coses. Podem ha passat de l’emoció del seu primer Vistalegre a la fredor en els gestos. «Llavors et portava la il·lusió, potser perquè acabàvem d’arribar, i ara, ara és una altra cosa», se sincerava un membre de l’equip fundacional. Podem ha après que un dia abraces per afecte i un altre per nostàlgia, que es trenca l’amor i en política s’estima poc, que els congressos es guanyen o es perden però les coses ja no seran com van ser, que és complicat gestionar la derrota tant com ho és administrar la victòria. És la principal incògnita per al nou any: si el propòsit d’Iglesias és integrar o laminar. «Per descomptat Errejón no està en posició de negociar res», va comentar un diputat neutral, si és que tal cosa existeix. Podem ha descobert els danys d’esventar la seva guerra als mitjans i ha acabat prenent nota de la discreció del PP, que ha salvat el càrrec de la seva secretària general per 25 mísers vots. Es diria que és una crisi, però al PP s’han posat a xiular. I tal dia farà un any.
Més Rajoy, més Iglesias
L’any polític arrenca amb més Rajoy i amb més Iglesias, el contrast que buscava el líder de Podem quan demanava carrer i trinxera. Crida a les essències. No sembla casual que fos aquest cap de setmana el que va aprofitar Susana Díaz per dir més del que mai ha dit sobre el que encara no vol dir. Madrid, la ciutat hiperpolititzada que sovint sembla un plató, s’agita. Sense que res s’hagi mogut a Podem ni al PP, tot es mou. Els seus líders ja tenen tot el poder i ara disposaran on volen les trinxeres. Feliç any nou. I polaritzat.
