Consensuar la planificació escolar

Per primera vegada, els municipis catalans i la Generalitat acordaran els criteris de planificació escolar per als pròxims anys. És una bona notícia que posa fi a un estil opac i improvisat de planificació educativa al quals se’ns havia acostumat. La participació dels municipis és clau per equilibrar els criteris i reconèixer millor les necessitats, superant l’anterior model centralista amb què la Generalitat decidia i anunciava la supressió de centres i aules. L’anunci d’aquests tancaments es feia coincidint amb el període de prematriculació i sempre en detriment de l’escola pública, donat que no afectava l’oferta de l’escola concertada, que sempre es concreta al setembre, tal com estableix la legislació espanyola. Així, certes escoles quedaven assenyalades amb l’estigma que acabarien sent tancades i les famílies ja no les escollien.

Finalment, Ensenyament accepta una governança més oberta i participada de la planificació escolar, amb un model de corresponsabilitat que inclou els municipis i, també, les demandas de la ciutadania més activa amb les associacions de mares i pares al capdavant. Aquest canvi de governança haurà de gestionar, des del consens, l’augment demogràfic de 40.000 places escolars més a l’ESO fins al curs 2020-21. Tot un desafiament que s’ha de regular de forma eficient i equitativa per no reproduir efectes perversos del passat. Encara estem lluny d’una verdadera planificació pública que integri la concertada i que redueixi els efectes de segregació i dualitat que van contra l’educació pública. La concertada pot augmentar aules mentre es tanquen i massifiquen aules públiques. Tot un despropòsit.

Cobdícia immobiliària

Notícies relacionades

Ensenyament solucionarà amb barracons la falta d'espai als instituts

Naturgy: no tots els fons són iguals

Però la planificació escolar va més enllà de les decisions de política educativa. En ella hi intervenen altres actors com els agents immobiliaris i la planificació urbanística que, en el passat, no han estat a l’altura. En els anys de creixement econòmic fins al 2008, la planificació urbanística amb prou feines va tenir en compte la necessitat de nous equipaments escolars. La prioritat era construir i obtenir el màxim rendiment ocupant tot el territori i sense previsió de futur ni construcció de noves escoles als nous barris residencials. Es va anteposar la cobdícia immobiliària de constructors i ajuntaments en detriment d’una planificació equitativa de l’espai públic. 

Ara gairebé no hi ha sòl ni espai per construir escoles, encara que el sistema necessita 40.000 places més. La solució serà, una altra vegada, recórrer als barracons. Com que és una mesura impopular, es requereix un nou consens i una governança més participada en la planificació. És bo aprendre del passat i no subordinar més les necessitats educatives a l’especulació immobiliària que acaba en segregació urbana i privatització de l’espai públic. També és necessari acabar amb els privilegis de la xarxa concertada i responsabilitzar-la de la seva funció social perquè deixi de segregar i excloure incomplint la normativa.