El Barça i els perills en el bosc de Luis Enrique

La Copa del Rei és una competició en què juguen 83 equips i a la final hi arriba el Barça. Fins aquí el fet irrefutable, un aforisme que ja és mereixedor de cisell i marbre, com aquell tan famós que va dir Lineker dels alemanys. Això és el què. Però també hi ha un com. El camí, la seva lletjor o bellesa. El que va transitar l’equip dimarts per arribar a la meta és molt menys indiscutible i per tant subjecte a més interpretacions. Luis Enrique va demanar que ens fixéssim en «el bosc», que és «impressionant i frondós», perquè no ens quedéssim amb la imatge de la matinal del Betis ni, és clar, amb la de la nit agònica davant l’Atlètic, verdaderament dues  llaunes de joc. Si aquests partits es contemplen aïllats, fora de context, resulta inexplicable que siguin obra d’un equip que suma dos doblets seguits, un d’ells amb triplet inclòs.

El Barça té problemes de forma des del començament de la temporada i s’han fet molt més visibles en absència de Busquets i Iniesta, els guardians de l’estil, el maquillatge d’una cara que s’està quedant una mica rebregada. Múltiples barreges entre Rakitic, Denis, André Gomes, Arda, Mascherano i Rafinha no han aconseguit donar com a resultat una poció  potable. L’equip, per dir-ho clarament, juga malament. És un arbre pansit. Ningú millor que Luis Enrique coneix el problema i segurament també la solució. No se li pot  negar la fe. Els seus èxits parlen per ell i, bé, es dona la circumstància que a més disposa de Messi, que és un arbre, un bosc, un oceà, un vendaval i totes les forces de la naturalesa juntes en el cos del millor futbolista de la història. Quan Busquets i Iniesta estiguin plenament de tornada, la postal serà més bonica, sens dubte.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La caiguda qualitativa coincideix amb un continu soroll de fons arbitral (amplificat per altaveus mediàtics interessats). Històricament, el Barça ha sigut discutit fins i tot quan el seu futbol només el discutien paladars abrasius i molt mal educats (recordin els temps de Guardiola), així que no és estrany que, ara que l’equip sua tinta, li surtin al pas tota mena d’emboscades.

El Barça enyora el camí de la bellesa i de la superioritat sense pal·liatius. En la final de la Champions de Wembley, la del 2011 davant el Manchester United, hi va haver un greu error arbitral que va perjudicar els blaugranes. Wayne Rooney va marcar el gol de l’empat en fora de joc. Però ningú es va queixar, ja ningú se’n recorda, va quedar com un encenall anecdòtic, sepultat sota el mantell d’art desplegat en aquell partit per a l’eternitat. És molt difícil que el Barça recuperi aquells trets stendahlians, parlem de l’Everest del futbol. Però potser sí que es podrà escapar del destí caòtic que li reserven avui els seus partits. Ara el Barça resulta vulnerable i digne de poca fe, i queda exposat a perilloses foto finish i arbitratges dissortats. En aquest paisatge es posen de manifest les coses que no interessen a l’equip, entre elles, no ho passem per alt, inútils intents com el de Luis Suárez, que una vegada expulsat va complicar la situació al no voler anar-se’n al vestidor. Certes guspires també són perilloses per al bosc.