Els Premis Gaudí
Els Gaudí han crescut molt després d'uns primers anys en què no tenien la brillantor de la gala dels Goya
abertran37101968 170130012732
Diumenge passat es va celebrar la novena edició dels Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, a la qual vaig assistir en qualitat de nominat com a coproductor de Bigas X Bigas, el llargmetratge documental que s’estrenarà el 7 de febrer a tot Espanya. La pel·lícula se centra en la persona del carismàtic director Bigas Luna, mort el 2013. La meva participació, igual que la dels altres coproductors, es fonamenta en l’afecte i l’admiració que tenim, no només per l’icònic director, sinó per la persona, amb una aclaparadora personalitat que va transcendir els que el vam freqüentar i admirar per la seva particular filosofia de vida basada en un univers que tenia per pilars el menjar, la bellesa i l’espiritualitat.
Els Gaudí, que en els seus primers temps no s’assemblaven en gairebé res a la brillantor dels Goya, han crescut molt. En les primeres edicions semblaven impregnats de certa voluntat de distanciament respecte als de Madrid; ara s’hi assemblen molt, i fins i tot m’atreveixo a assegurar que, segons com, els superen. No en glamur –en això Madrid disposa de molt material humà per avantatjar-nos–, però sí en organització i en l’execució de l’acte, que, dins dels límits d’un pressupost que m’imagino que no és gaire elevat, aquest any a parer meu ha estat molt ben dirigit. No oblidem que els premis del cine són eminentment promocionals. I el cine català, tal com ens va recordar en el seu discurs la presidenta de l’Acadèmia, és poc més que anecdòtic i mancat de pressupost.
Al final, la nostra pel·lícula no va ser premiada. En el pla personal, no era la primera vegada com a nominat i no guanyador: sumo dues candidatures als Goya com a curtmetratgista en què m’he quedat a les portes de la fama. Però la meva decepció, abans passatgera, en aquest cas, ho ha sigut menys. Sento que la figura de Bigas Luna mereix un homenatge que el món del cine encara no li ha atorgat. Confio que tant l’Acadèmia Espanyola, de la qual soc membre però no tinc cap poder de decisió, com la Catalana, algun dia s’adonin de fins a quin punt és necessari reconèixer i no oblidar els que han contribuït a fer gran el nostre cine.
