Premi local

Hi ha una evidència: el cinema francès és el que es fa en francès. François Truffaut és cinema francès. I és americà el que es roda en la llengua anglesa dels Estats Units, tant si parlem de La guerra de les galàxies com si es tracta de Paterson. I és cinema espanyol aquell on els actors s’expressen en espanyol. Després hi ha les imatges, i els muntatges, i la fotografia. Però, sobretot, el cinema que associem a un país, a una cultura, és llengua. Ja sé que hi ha pel·lícules mudes i pel·lícules multilingües, i també algú em podria qüestionar la necessitat de parlar de llengües i cultures quan resulta que el cinema és un llenguatge universal. Hi estic d’acord. Però la vida funciona així. Als Oscars, hi ha un premi reservat per a les pel·lícules fetes en llengua estrangera, que són tan bones o dolentes com les altres però que només es valoren perquè no parlen en anglès sinó, per exemple, en hongarès, jiddisch, alemany i polonès. 

    ¿Què passa amb els premis Gaudí? Fa anys, es premiava el millor film en llengua catalana i el millor film en llengua no catalana (és a dir, quasi sempre en llengua espanyola) i després algú va pensar que el de la llengua catalana havia de ser el millor film, sense adjectius. Però resulta que el més premiat –el que tothom destaca– no és (¡quasi mai!) el millor film sinó el film que ha guanyat en l’apartat de llengua no catalana. Marginem les pel·lícules que parlen català a una mena de gloriós (i menor) premi local. És així, es miri com es miri.