Editorial

La producció audiovisual catalana

El cine i les sèries pateixen de forma directa el preocupant descens en els recursos dela CCMA en els últims anys

1
Es llegeix en minuts
37100468 60

37100468 60 / Toni Vilches

Cinquanta anys de professió complirà el 2018 l’últim premi Gaudí d’honor. Poques veus hi ha tan autoritzades com la de Josep Maria Pou per reivindicar l’ofici d’actor unit a dos vessants innegociables: que hi hagi feina i en les condicions adequades per desenvolupar-la. També en la festa del cine català, Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia, havia abundat en la qüestió, amb més contundència fins i tot en la seva oratòria. «Un país no existeix si no té un audiovisual potent». Dins d’una celebració del sector com són els Gaudí, van ser senyals d’alarma molt significatius en un inici d’any en què aquest ardor reivindicatiu ja va brotar amb el manifest Més TV-3 i en el Llibre blanc sobre l’audiovisual a Catalunya, que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya va entregar a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

    La llum vermella s’ha encès amb intensitat màxima per l’evident descens de la producció audiovisual catalana, manifestada en pel·lícules i sèries, que va lligada intrínsecament a la disminució dels recursos de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el motor del sector. La CCMA tenia un pressupost de 450,4 milions (amb 334,4 de fons públics) el 2010 i set anys després és de 307 (amb 231 públics) en l’avantprojecte del pressupost.

Notícies relacionades

    Aquest és un descens preocupant perquè la indústria audiovisual, com tot el sector cultural, és element clau per a la cohesió social i per a la consolidació d’una identitat col·lectiva. En temps de globalització, es fa necessari per tant un sistema públic audiovisual fort que contraresti el poderosíssim impacte, per exemple, de la creació audiovisual que arriba des dels Estats Units. L’exemple de França, en aquest sentit, és pròxim amb polítiques decidides de suport a la indústria. I no està de més recordar el paper fonamental que ha tingut la CCMA en la normalització del català.

    Aquesta necessària injecció econòmica, per una altra part, no ha de ser un xec en blanc, sinó una exigència afegida perquè les parts implicades actuïn amb el màxim rigor i professionalitat. Sí que en té, i talent, la cara visible de l’audiovisual català, els seus intèrprets. Les sèries produïdes a Madrid estan plenes d’actors catalans. Més que mai. Allà sí que troben part del treball que va reclamar Josep Maria Pou als Gaudí.