Un patrimoni personal: el paladar

Gosaria dir que sóc un ciutadà interessat modestament per la gastronomia. Dic «modestament» perquè no podria competir amb Nèstor Luján i alguns dels seus amics, que havien constituït un grup d’experts que no era una penya populista. Viatjaven per Europa per conèixer els millors restaurants, els millors plats i els millors vins. 

    He pensat en aquells mestres de paladar quan he llegit una carta adreçada a EL PERIÓDICO per Mar Núñez, titulada 'Vegà, per moda', i que comença així: «Els últims anys el vegetarianisme s’ha convertit en una tendència social». Explica que aquesta pràctica es relaciona amb la voluntat de perseguir un estil de vida saludable, en què l’alimentació té un paper crucial. Però Mar Núñez avisa. S’ha produït un boom de locals que es fan publicitat «amb la filosofia d’oferir una cuina ecològica i sana». En contrast amb alguns ­especialistes que defensen una dieta mediterrània variada i omnívora.

    Jo sóc d’aquests, i si he reduït progressivament la ingesta de carn no és per l’adopció de cap criteri alimentari. Confessaré la veritat: el meu consum de carn ha anat disminuint al mateix ritme que disminuïa la força i la seguretat de les meves dents. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

    Els nens i vells tenim, no caldria dir-ho, unes característiques molt diferents. Visiblement contraposades. I en l’edat adulta continua la diversitat. Però entre un nadó i un vellet sembla que ja s’inicia una subtil diferenciació: no hi ha dos paladars iguals. El vell ha de tenir un comportament prudent a l’hora de menjar mentre que la criatura és felicitada per la seva voracitat.

    El misteri, per a mi, és l’aparició del que en diem paladar. No paladegem només, un bon vi, sinó que també paladegem una música, la contemplació d’una pintura, una lectura. Com es feia constar en els antics bitllets de tren, el paladar és «personal i intransfe­rible».