S'ha acabat la gota malaia

I s’ha acabat la comèdia. I amb aquesta, segurament, el pes decisiu de la CUP aquesta legislatura. La comèdia, mediàticament explotada a la perfecció com sempre per la CUP, ha estat la ficció política en la qual ens han fet viure els anticapitalistes des de l’estiu, venint a dir que tenien opcions d’emetre un ‘no’ als pressupostos del Govern. El president Carles Puigdemont havia avortat aquesta opció en plantejar una qüestió de confiança parlamentària que anava lligada a l’aprovació dels números de l’Executiu. De manera que si la CUP votava sí a la qüestió de confiança, votava sí als pressupostos. Així el màxim líder institucional del Partit Demòcrata es plantava i deia prou davant la CUP d’Anna Gabriel i Benet Salellas, que per cert ha estat parlamentàriament decisiva gràcies als vots que va rebre la CUP de David Fernández i Antonio Baños com a líders electorals. ¿Que són la mateixa CUP? Segur. Però expliquin-ho als votants que desconeixien que la CUP actuaria com ho fa en la present legislatura i que van empatitzar amb dos caps de llista que potser pocs sabien que no militaven a la formació anticapitalista.

Aire de CUP autèntica

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aire de CUP autènticaLa intervenció d’Eulàlia Reguant i de Quim Arrufat aquest dissabte, explicant el seu sí als pressupostos, tenia aquest aire de la CUP autèntica. Aquell renyar. Aquella cara llarga. Aquell no poder deixar que l’independentisme visqui un mínim moment de tranquil·litat o que pugui gaudir, ni que sigui un minut, d’una pedra més superada com a obstacle en el camí, un roc per cert posat a lloc per una part del propi camp independentista. «Sí, però». Sempre un cedir a l’últim minut, amb el públic esgotat i posant l’accent en les diferències, en les divergències, en els problemes, en l’antagonisme. ¿On ha quedat aquella «revolució dels somriures»? Una part, sens dubte, en aquelles setmanes on, contra tot pronòstic, la CUP es va fixar com a objectiu i va assolir enviar Artur Mas a «la paperera de la història». Amb aquest esperit ja van deixar clar cap on anaven i cap on enfilava la legislatura. Ara, dos vots a favor dels pressupostos, i vuit abstencions. Que quedi clar que fan el favor de la vida i que d’entusiasme, zero. Com el que generen. Però el cas és que ara el que queda de legislatura pot anar tirant perfectament sense ells.

No són els pressupostos que necessita el país, diu la CUP que els aprova. I la cosa és que en això PDeCAT i ERC hi podrien estar perfectament d’acord, especialment si recordem que uns i altres van prometre en campanya dedicar aquesta legislatura a construir un nou Estat, no a fer els pressupostos de la seva vida amb els recursos actuals i en un context autonòmic d’infrafinançament. Però la CUP és així. Ahir de fet no va poder reconèixer el mèrit al govern de Junts pel Sí ni en les «cessions» en ensenyament i renda de ciutadania garantida d’aquesta setmana. Li va estar més fàcil a Reguant dir que això ha estat gràcies a «la dècima de dèficit» de Cristòbal Montoro Una mostra més de l’esgotament que genera (i que pateix) la gota malaia de la legislatura.