No soc una cosa

El de Candela és un dels molts testimonis que Guillem Sànchez recull a 'Crónica del caso Maristas' (Ediciones B), un relat sobre l'escàndol de pederàstia a diversos col·legis de l'orde religiós que va destapar EL PERIÓDICO, el més greu documentat en aquest país sobre abusos sexuals de menors. El llibre reconcilia l'agitació d'uns dies trepidants amb bones dosis de reflexió i una sinceritat que voreja la nuesa. Els records són tan dolorosos que encara sagnen. Entre els quals hi ha els de Candela, una dona que va començar a patir els tocaments d'un professor als 7 anys. «¿Quin encàrrec li enviaries a aquell professor si poguessis dir-li alguna cosa?». «Que jo importo. Que jo no soc una cosa». Si hi havia odi, rancor o ràbia en el pensament de Candela, s'ho va callar. Perquè, per sobre de tot, necessitava el reconeixement com a persona. No, ella no era una cosa i, encara menys, l'objecte de masturbació d'un pederasta.

El 'cas Maristes', igual que al seu dia el 'cas Óscar Sánchez' (el rentacotxes empresonat injustament a Nàpols i a qui EL PERIÓDICO va recolzar fins a aconseguir-ne l'alliberament), són exemples del poder del periodisme per construir societats més lliures i més justes. Enfront de les crisis que amenacen la professió (econòmica, tecnològica, de reputació), només hi ha una manera de respondre-hi: comprometre's amb la veritat i amb les persones. Perquè els abusadors són molts i molt diferents… i els ciutadans no som objectes a les seves mans.