És que ens escalfen

El col·leguisme entre la classe política i les altes esferes de les empreses elèctriques és tan descarat que quan en la setmana més freda acabem pagant l’electricitat més cara, a la societat se li fonen els ploms de la confiança en els seus dirigents. ¿De veritat no hi ha mecanismes per evitar-ho? Mentre parlàvem de pobresa energètica, els rics energètics van decidir fer l’agost al gener. ¿Pot ser que una de les causes de la pobresa energètica sigui que se segueixi concentrant en molt poques mans la riquesa energètica?

Aquests dies corria un fotomuntatge de Rajoy amb un Obama abatut: «I tu ara, ¿a quina elèctrica te’n vas?», li deia el president espanyol, donant per fet aquesta tradició tan nostra que alguns expresidents i exministres acabin als consells de companyies elèctriques. «És que els fitxem pel seu gran coneixement i capacitat d’influència», diuen els que els fitxen. «¿És que no tenim dret a guanyar-nos la vida quan s’acaba la nostra etapa política?», es defensen els fitxats. És clar que sí, naturalment. Però com hauria agraït la ciutadania que alguns d’aquests exservidors públics --avui a sou de grans companyies elèctriques -- haguessin posat el crit al cel pel nou abús en el rebut de la llum. Però no, això no ha passat. I la ciutadania aguanta. Perquè, és clar, seguir parlant de portes giratòries ja sona antic, a pre-15-M, aquell esclat. Els ha costat, S’hi han hagut d’esforçar molt, però avui ja han sufocat aquell incendi de rastaflautes.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Es necessitaran uns anys perquè ens tornem a escalfar, i al preu que estan posant l’energia, costarà. Però com que tot és cíclic, ho tornaran a aconseguir. De moment, en una setmana ja ens han escalfat amb el preu de la llum. Molts també ens hem escalfat veient la grotesca presa de possessió de Donald Trump, acompanyada del silenci covard dels líders europeus que prefereixen callar, no sigui que s’enfadi el gegant americà.

LA FACTURA VA PUJANT

A mi em segueix escalfant veure el Rei d’Espanya, diversos ministres i  la plana major de l’Ibex fent negocis amb els dirigents d’un país com l’Aràbia Saudita. M’escalfa veure cues de refugiats sota la neu esperant  un plat de menjar a l’Europa del segle XXI. M’escalfa que a una tuitera se li demanin dos anys i mig per  un tuit sobre Carrero Blanco Carrero Blanco, quan als anys 80 Tip i Coll deien de Carrero: «De tots els meus ascensos l’últim ha sigut el més ràpid», i cap fiscal hi actuava. M’escalfa escoltar les preguntes d’un fiscal a un regidor de Vic per intentar saber si els ous per fer una truita es trenquen sols sense usar la violència. M’escalfa veure com pots convertir uns pressupostos de la Generalitat en un mercat perquè el procés no es trenqui més del que ja ho està. La factura de tanta temperatura, poquet a poquet, va pujant. A veure si aquesta vegada l’import el paguen ells.