Repensar la política fiscal

O sigui, tornar a pensar. Actitud necessària abans de decidir. No sempre la practiquem, i encara menys quan la Unió Europea ens dona pressa per reduir el dèficit, o s’han d’aprovar els pressupostos. Tornar a pensar, des dels principis. Perquè ja en sabem molt sobre el que pot i el que no pot fer una bona política fiscal, i sobre els danys que pot causar una política equivocada.

    

Els impostos han de ser suficients per finançar el nivell de despesa desitjada sense necessitat de recórrer permanentment al deute, i han de créixer de manera natural, quan l’economia creixi. Els pressupostos han d’estar equilibrats, en condicions normals, i només presentar dèficit quan es produeixi una recessió, o el país pateixi un xoc important, o quan estigui adaptant-se a un nou equilibri productiu o de despesa. És clar que podem deixar que el deute creixi sense límit, però això és una mala gestió; si no és sostenible, passarà factura, encara que potser a un Govern futur.

Els impostos han de contribuir a l’eficiència econòmica. Això no vol dir que la seva única finalitat sigui fer créixer el PIB, però no han de matar la gallina dels ous d'or, sinó fer possible un creixement suficient. La idea de cobrar impostos molt alts sobre certes activitats o rendes pot semblar bona a curt termini, però a llarg termini serà insostenible. I juntament amb l’eficiència hi ha l’equitat: els impostos no han de gravar en excés certes rendes: un sistema injust difícilment guanyarà l’aprovació dels contribuents.

   

 Els impostos tenen efectes sobre la conducta de la gent. Un gravamen sobre el tabac penalitza el fet de fumar, i un impost sobre la renda desincentiva a treballar més. Poc, potser, però desincentiva. I un impost fortament progressiu pot desanimar l’estalvi, la inversió, la innovació i l’esforç, sobretot si es combina amb generosos subsidis per no treballar. Les cotitzacions socials són un impost sobre el treball, i l’assegurança de desocupació és un premi per no treballar; tots dos són justos i eficients, però combinats, i en certes quanties poden resultar desastrosos. Fa temps, un govern va introduir a França un impost sobre les cases, es pagava en funció del nombre de finestres, probablement perquè els palaus en tenien moltes. El que va aconseguir va ser que la gent tapiés les finestres i comprés espelmes.

    

L'EXEMPLE DE LES ENERGIES RENOVABLES

Les polítiques fiscals tenen efectes a curt i a llarg termini, i efectes transitoris i permanents. Un pla per gastar més un any impulsa l’economia, però repetir el mateix pla l’any que ve no torna a impulsar l’economia, només la manté; i eliminar aquest impuls donarà lloc a un retrocés.

El sistema fiscal espanyol és massa complicat. Però això és lògic, perquè l’hem anat corregint al llarg del temps, i ara resulta inconsistent. Hauríem de reduir la incertesa que causa. Per això, encara que els impostos i les despeses necessitin alguns petits ajustos freqüents, el plantejament dels uns i dels altres no ha de canviar cada dos per tres. No té sentit, doncs, que cada nou Govern vulgui portar a terme la seva reforma, i encara menys per usar-la contra l’anterior.

    

Un exemple pot ser el tractament fiscal en el sector de les energies renovables: molts projectes empresarials es basaven en els ingressos fiscals, no en verdaders models de negoci sostenibles; quan les subvencions públiques van desaparèixer, el sector va derivar en un caos.

   

AUSTERITAT SÍ O NO, UN DEBAT POLÍTIC

Notícies relacionades

Les pujades i reformes d'impostos aportaran 7.500 milions més

Naturgy: no tots els fons són iguals

 Sovint donem molta importància a si el nostre nivell de despeses o d’impostos és similar o no al dels nostres veïns, però la composició d’aquestes partides és més important que el seu volum: quant gastem en educació, en sanitat o en pensions, a fomentar la internacionalització de les empreses o a construir autovies, o quin pes tenen els impostos sobre la renda, o els especials. Perquè, en definitiva, és en aquest terreny on es manifesten els objectius del Govern i les preferències dels ciutadans.

El debat sobre austeritat sí o no és un debat polític, però no té gaire sentit. Igual que una família que compra un pis o té un accident greu haurà d’endeutar-se, és lògic que un govern que s’enfronta amb una crisi com la que hem viscut hagi de deixar que el seu deute es dispari. Però no seria lògic que la família de l’exemple seguís endeutant-se alegrement durant dècades. Ara les compres del Banc Central Europeu salven els nostres deutes, però hem de recuperar el control com més aviat millor. Sí, clarament tenim idees sobre com fer la nostra reforma fiscal.