Obama, el millor expresident

Paoli, Pennsilvània. Població: 5.425 habitants. 19 d'abril del 2008. El tren en què viatja Barack Obama s'atura a l'estació de ferrocarril. És l'Obama’s whistle stop train tour, un lent de viatge de Filadèlfia a Harrisburg amb nombroses parades a diverses estacions. A cada parada, Obama baixa del tren, puja a un petit escenari, i en mànigues de camisa pronuncia el seu discurs, sense papers, tan bo que sembla improvisat. Parla de canvi. Parla d'esperança. Parla de canviar Washington. Són les primàries de Pennsilvània, que acabaria guanyant Hillary Clinton. Quasi no hi ha negres entre la seva audiència. "Aquestes eleccions van de canvi, i Obama és el que millor pot portar-lo a terme", diu Kevin, un professor universitari. "Homes blancs de mitjana edat amb Obama", diu un cartell que sosté Larry. Més de la meitat del poble, segons les cròniques, va fins a l'estació de Paoli. Eren temps d'obamamania, en què tot semblava possible, que un negre fos president, que algú amb Hussein com a segon nom s'instal·lés a la Casa Blanca. Vuit anys després, aquests mateixos homes blancs de mitjana edat, de classe treballadora, descavalcats de la globalització, han portat a la Casa Blanca un altre candidat que parla de "canvi" i de sacsejar Washington. A Pennsilvània. A Michigan. A Ohio. Han votat Donald Trump.

TAN 'COOL' COM L'iPHONE

Obama va ser un candidat extraordinari, un president amb un llegat discutible i sense gran risc d'equivocar-nos es pot afirmar que serà un fabulós expresident. Analitzar Obama, el que ha aconseguit durant la seva presidència, és per força injust perquè no es pot obviar com hi va arribar. Les cues als mítings, des de la gelada Iowa on va començar tot fins a la calorosa Denver on va formalitzar la candidatura; la mobilització de votants, sobretot joves i negres, habitualment desconnectats dels processos electorals; la seva oratòria, brillant; el seu estil, respectuós, tractant sempre els seus conciutadans com majors d'edat, educat, intel·ligent fins i tot en els eslògans encomanadissos, el Hope, el Change, el Yes, we can, el Fired up! Ready to go! Les multituds de punta a punta dels EUA, a Europa, on aquella primavera estiu del 2008 es va convertir en tan cool com l'acabat de néixer iPhone.

Mesurat per la vara de mesurar de l'eufòria que va desfermar, de les expectatives que va aixecar, de la seva capacitat intel·lectual, de la seva talla i capital polítics, de la humanitat que se li intueix quan parla i quan escolta i quan el fotografia Pete Souza, la seva presidència és decebedora. No ha sigut transformadora, no ha canviat Washington, moltes promeses s'han quedat en el tinter, el món és un lloc menys segur i els EUA s'han llençat als braços de Trump. Potser és injust, ningú convertit prematurament en llegenda pot arribar a igualar el seu propi mite en el món real, però aquesta és la vara de mesurar que ell va contribuir a crear. Del discurs del Caire a Síria; de Guantánamo a les llàgrimes de Sandy Hook, del premi Nobel de la pau als morts en bombardejos de drons, Obama no ha aconseguit cobrir el camí entre l'home i el símbol, entre el Despatx Oval i els llibres d'Història. 

PRESIDENCIAL I ESTADISTA

Notícies relacionades

Obama, l'oportunitat perduda

Naturgy: no tots els fons són iguals

Sovint, Obama semblava irritat amb la mesquina lletra menuda de la política, frustrat d'haver de dedicar el seu temps a explicar obvietats, a tractar amb una oposició irracional que no creu en Darwin i que afirma saber més de clima que la ciència. La seva famosa diatriba del sopar de corresponsals contra Trump, Trumpllavors improbable candidat, va tenir molt de desfogament. En altres ocasions, va liderar amb el fre de mà posat, reticent a entrar al fang, a entrar en el cos a cos, presidencial i estadista en primer lloc, molt posat en el seu paper de ser el president de tots els nord-americans, inclosos els que dubtaven del seu certificat de naixement. Obama no ha sigut sectari, i potser ha pecat d'aquest pragmatisme que sempre hi ha sigut per a qui l'ha volgut veure, res a veure amb aquell delirant atac de "socialista".

Ara, lliure de lligams, el seu llegat en perill, el seu oposat en tants aspectes a la Casa Blanca, probablement veurem un altre Obama, potser l'autèntic. Potser es convertirà en el millor expresident mai vist. Probablement donarà gust escoltar-lo i llegir-lo. Quina pena, que ja no sigui president, pot dir algú. I que tard.