Una 'catedral' plena d'enemics

El Barça va jugar contra tot i en aquest rosari de partit, es va quedar a un pas de trobar el que es va llançar a buscar massa tard, amb el cap alterat per una nit embogidora al mateix infern, pitjor que el Bernabéu, i on qui assumia el paper de jutge es va passar les lleis pel forro. En l’últim segon el pal li va arrabassar el que mereixia, si no per futbol, per un acte de rebel·lió contra els elements. Quan es va arrencar el marcapassos amb què va jugar una bona estona i que el va castigar al marcador, a l’equip li va faltar futbol i li va sobrar empenta.

Van jugar els de sempre, un signe més –per si encara fa falta– que el fons d’armari no ha passat d’eslògan de política de fitxatges i que, tret d’Umtiti, la resta encara no s’ha arrencat l’etiqueta amb el preu, pendent de saber si acabarà formant part del vestit de gala. El trident va estar molta estona desaparegut, i només Neymar va emergir entre una mena d’aire indolent, valent des del principi fins al final, lluny de la imatge despreocupada i dispersa que tant el penalitza quan no acaba el que comença. En una nit d’homes, Neymar es va mantenir ferm i no va estar per a tonteries. És el que sempre se n’espera.  I, en canvi, qui no es va presentar a una cita que semblava obligada va ser Suárez, que no va fer ni un xut per intentar caçar el seu gol número 100.

I això que de xuts n’hi va haver. I molts. Fa temps que San Mamés ha deixat de ser la Catedral quan té al davant el Barça. No es tracta de rescatar les batalles dels 80, les puntades de Goikoetxea caçant Schuster i Maradona i els discursos de Clemente, testimonis d’aquells dies d’ira culminats a mastegots en una final de Copa, perquè culers i bilbaïns han viscut abraçats les últimes cites a València, Barcelona i Madrid. Però aquest suposat afecte entre bascos i catalans està desigualat i no només quan al mig hi ha una pilota. La nit va deixar una infinitat de tensions, que la grada va alimentar i que caldejaran la tornada al Camp Nou.  

Notícies relacionades

L'altesa de mires del papa xoca amb el llast fosc dels abusos dins l'Església

Els missatges del Papa

Entre els molts partits que el Barça va jugar ahir, n’hi va haver un d’especialment dur. I no el va poder guanyar. I això que era un 11 contra 1. Però sempre va trobar la manera de birlar-li el que li corresponia.  D’un dia per l’altre, les lleis arbitrals van patir una mutació prodigiosa. Els penals van deixar de ser-ho al cap de 24 hores de xiular els que no ho eren. El reglament invertit per obra i gràcia de Mateu Lahoz i Fernández Borbalán, dos jutges que massa sovint actuen com els convé, amb aquest aire d’estrelletes a qui ofèn més una mirada que una puntada. Ni tan sols les dues expulsions, cultivades puntada a puntada, compensen una actuació desastrosa. 

Tampoc aquest punt de caràcter aclareix alguns dubtes que va deixar l’equip. L’espera una cita que exigeix molt més: Vila-real. I la tornada de la Copa. No sembla fàcil que hi hagi d’haver gaire moviment en el fons de l’armari.