Campanades a mitjanit

Cristina Pedroche Navas (Madrid, 30 d’octubre de 1988), llicenciada en direcció d’empreses i reportera de ràdio i televisió, va donar el març del 2013 la gran campanada al convertir-se de la mitjanit al dia en la primera dona espanyola a arribar al milió de seguidors a Twitter. Però el seu autèntic salt a la immortalitat es produeix el desembre del 14, quan presenta les campanades de la nit de Cap d’Any embotida en un vestit negre i transparent que va causar forta impressió. I, vist que la fórmula funcionava, va ser també ella la transparent campanera de la Puerta del Sol dels últims dos anys que se n’han anat. Pedroche s’ha convertit, per dret propi i juntament amb els nens de Sant Ildefons, la simbomba, el caganer, els peces en el río i el carbó dels Reis, en una figura imprescindible del nostre cicle nadalenc, o pessebre, si ho prefereixen.

El refredat d’Isabel II

Cristina és una excel·lent professional i una dona extremadament bella, però m’inquieta haver-la hagut de contemplar reiteradament en tots els diaris, fins a acabar, finalment, compartint honors de primera plana amb John Berger i els massa morts i ferits de la discoteca Reina d’Istanbul.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

    Parlant de reines, també m’he preguntat aquests dies per l’alta preocupació de tots els diaris per una àvia que, a causa d’un inoportú refredat, no va poder assistir a la missa d’Any Nou. Imagino que, per desgràcia i per culpa del virus que ens castiga, al nostre continent i les seves illes van ser moltes les senyores d’edat que van haver de quedar-se a casa o palau, guardant llit aquell dia. Les imatges d’Isabel II aparegudes a la premsa escrita i fotografiada són, si és possible, molt més friquis que les de Cristina, ja que en algunes d’elles, a més dels terribles barrets a joc amb el modelet, llueix fins i tot ermini i corona de cotilló.

    I encara una tercera i marejadora insistència periodística en aquestes dates: els llistats dels deu millors vins blancs, rossos i negres; els deu millors llocs on menjar patates braves, truita de bacallà o ous durs; els deu poblets més encantadors d’Espanya; els deu millors hotels amb o sense spa on passar l’última nit de l’any amb la teva parella veient per la tele com s’empassa el raïm la pobra Pedroche, morta de fred... I, l’endemà, als acords d’un dels deu grans caves o champagnes recomanats, seguir la retransmissió en directe de la santa missa, sense reina ni duc, des de l’església de Maria Magdalena, a prop de la seva residència de Sandringham, a Norfolk; o el concert de Das Neujahrskonzert der Wiener Philharmoniker des de la daurada Musikverein, on la pitjor burgesia europea s’aplaudeix a si mateixa, encantada de conèixer-se.