El viratge social de la dreta

Entre els molts canvis que ha portat el 2016 n’hi ha un que fins ara no ha rebut l’atenció que es mereixia. Es tracta de la inversió de l’agenda política que s’està produint entre l’esquerra i la dreta. La dreta, tant la tradicional com l’emergent, està guanyant suport popular amb una agenda social que fins fa poc era pròpia de l’esquerra. Dit de manera metafòrica, la dreta està pescant vots populars en caladors que tradicionalment eren una reserva de l’esquerra socialdemòcrata.

Els exemples es van multiplicant. Però potser els més significatius siguin Theresa May al Regne Unit i Donald Trump als Estats Units. Així que va substituir el dimissionari David Cameron després del 'brexit', May va formular un programa social i econòmic inèdit entre els conservadors. Les dues línies bàsiques són l’atenció preferent als que s’han quedat enrere amb la globalització i l’intervencionisme públic per promoure el creixement.

COPSAR EL MALESTAR 

En el cas de Trump, s’ha de reconèixer que la seva retòrica política ha sabut captar millor que la seva rival demòcrata el malestar social dels que s’han quedat enrere. Sense cap obstacle ideològic, s’ha posicionat contra els tractats de comerç que afavoreixen la desindustrialització i a favor de la inversió pública per estimular el creixement i l’ocupació. No entro aquí en el fet que les seves polítiques puguin perjudicar els treballadors que l’han votat. El que m’interessa és ressaltar que la seva agenda política té una dimensió popular que no era habitual en la dreta.

Hi ha altres casos menys coneguts però també significatius dels governs a Polònia, Alemanya o a Espanya. L’augment del salari mínim i el canvi en l’impost de societats per part del Govern de Rajoy semblen apuntar en aquesta direcció.

Donat que aquest viratge social de la dreta està tenint èxit en la captació del vot popular, la pregunta és inevitable: ¿per què a l’esquerra socialdemòcrata i liberal li resulta més difícil fer aquest viratge?

AGENDA GLOBALITZADORA

Una explicació és que l’esquerra és deutora de la seva agenda globalitzadora dels anys 90. En aquesta etapa, els partits d’esquerra van buscar articular una societat global basada en la globalització financera i en les noves tecnologies. Van identificar modernització social i econòmica amb llibertat absoluta de moviments de capitals i de comerç.

Van deixar les polítiques de l’Estat nació a la mercè dels mercats financers. Però la globalització sense restriccions va significar una camisa de força sobre les societats nacionals, obligades a empobrir-se per subsistir. Les polítiques nacionals de cohesió van quedar desarborades enfront dels vents de la globalització sense control. 

Aquest gir cap a la globalització sense condicions el van iniciar els socialistes francesos als anys 80. Van ser ells els que van identificar la modernització dels països amb l’adopció de la llibertat de circulació de capitals. I va tenir continuació en les 'terceres vies' de Clinton, Blair, Schröder i González. En aquesta etapa, el discurs i la pràctica político-econòmica de l’esquerra es va confondre amb l’agenda neoliberal de l’anomenat Consens de Washington.

¿Per què ho van fer? Possiblement esperaven ocupar el centre polític i desplaçar la dreta per moltes dècades. Va ser un miratge generat per un cosmopolitisme internacionalista dogmàtic. En aquest escenari globalitzat l’Estat nació sonava a ranci, a segle XIX.

DESIGUALTAT I POBRESA 

L’agenda globalitzadora de l’esquerra va haver de pagar un peatge: l’oblit de la desigualtat i la pobresa que anava generant la desindustrialització, la desocupació i la caiguda de salaris. Espanya n’és un bon exemple. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Després del 'brexit' i de Trump s’han disparat totes les alarmes. Ja no es poden ignorar les convulsions polítiques d’aquest peatge. És necessari tornar a reconciliar creixement amb  progrés social. Per a això les institucions redistributives (impostos i despeses públiques) i les capacitats de foment de l’Estat nació són indispensables. Però per aconseguir-ho és necessari repensar la globalització i la integració europea i donar un paper més gran a l’Estat.

Però a l’esquerra socialdemòcrata li costa conjugar aquest activisme més gran de l’Estat. Com diria l’historiador Tony Judt, el seu problema és discursiu; senzillament ja no sap parlar d’aquestes coses. La dreta, com ho mostra l’exemple de May i Trump, sembla més capaç de fer-ho. Malgrat que algunes de les seves propostes apuntin a un autoritarisme preocupant.