Anar al contingut

Dues mirades

Un cop difunt

Josep Maria Fonalleras

Que l'ajuda de la llei de dependència arribi quan ja no hi ha nada que fer és un exemple més de com funcionen determinades polítiques socials

Com advertia un reportatge que publicava EL PERIODICO, milers de famílies reben l’ajut a la dependència un cop mort el beneficiari. Que els diners arribin quan ja no hi ha res a fer no solament és una salvatge absurditat sinó un exemple més de com funcionen determinades polítiques socials. Com deia una de les afectades, «quan la gent està en el pitjor moment de la seva vida no obté la resposta que necessita». És evident que els ciutadans que s’acullen a aquest dret, tot i l’absència de l’ancià per a qui s’havia pensat l’ajut, tenen un cert consol econòmic que els ajudarà a superar el tràngol que han patit durant anys, però el problema de fons és que les famílies, quan ho necessitaven de debò, quan era imprescindible, urgent i necessari que l’Administració es fes càrrec dels cuidadors, de les cures, de les ortopèdies, del dia a dia del malalt, no van rebre res o potser, amb sort, la qualificació del grau de dependència, la certificació de les prestacions a què es podien acollir i que no van arribar mai. 
    Conviure amb persones que no es poden valer per elles mateixes és una experiència que només coneixen de debò els que l’han sofert en pròpia pell. Si, al damunt, comproves que l’estat a qui pagues impostos et deixa de banda en el moment més dramàtic, la desolació és enorme. Un cop difunt, rebre els diners que tocarien en vida sembla un guió d’humor negre. Si no fos que és una trista, tristíssima realitat. 

Temes: Dependència