El disputat vot de les clàusules terra

Si Mariano Rajoy va tancar el 2016 amb l’anunci que està disposat que l’actual legislatura duri quatre anys. Alguns ministres, no obstant, des de la fidelitat més absoluta al marianisme, posen sordina a aquests terminis. En qualsevol cas, ja no depèn únicament de l’inquilí de la Moncloa, encara que ell segueix en el poder i és qui té més marge de maniobra. Per això tots volen tenir permanentment greixada la maquinària electoral i, sobretot, evitar errors que facin perdre vots.

La solució perquè els afectats –ara beneficiats per la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea– per les clàusules terra cobrin aviat potser no dona vots, però en pot prendre si no s’agilitza tot. Per això, PP, PSOE i tots els partits –més enllà de les seves pròpies crisis– pretenen apuntar-se el punt d’aconseguir que els afectats cobrin com més aviat millor. No obstant, de moment ja han ensopegat i davant la falta d’acord dels uns i dels altres no hi haurà una solució global almenys fins al 13 de gener.

L’objectiu de tots és aconseguir un acord perquè els bancs «voluntàriament» i sense nous requeriments judicials tornin el que van cobrar de més. Una de les fórmules que es tenen en compte consisteix a fer que els afectats amb hipoteques encara en vigor vegin reduïdes les seves quotes futures en la mateixa quantia del que van pagar de més. Potser és l’opció més pràctica. Les entitats financeres no haurien de rascar-se la butxaca físicament i els beneficiaris eludirien enfrontar-se amb Hisenda i tornar el que al seu dia es van desgravar de més. La resta, els que ja han liquidat les seves hipoteques, rebrien els diners de cop, però una part els hi reclamaria el fisc.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

La solució hauria d’arribar aviat i ser fàcil d’aplicar. L’alternativa consistiria que els afectat reclamin via judicial –un per un o per grups– la devolució dels seus diners, però això prolongaria bastant tot el procés en el qual sortirien beneficiats els despatxos d’advocats que portessin els assumptes, molts d’ells els mateixos que es van especialitzar en la batalla de les preferents fins que un acord global els va deixar sense aquest negoci.

L’assumpte, a més a més, com apunten entorns governamentals, obre l’aixeta per qüestionar aspectes de la fe pública espanyola i com, per exemple, els notaris expliquen als seus clients què firmen i les seves conseqüències. S’hi troba de tot. Des dels que compleixen la seva funció amb pulcritud, encara que després els clients al·leguin ignorància, fins a un notari de la costa mediterrània que va reclamar al seu banc per la seva pròpia clàusula terra per opacitat. La jugada li va sortir malament: al banc li van respondre que si era així, com era que havia donat fe pública de centenars d’hipoteques amb aquella clàusula. No va tornar a reclamar, paga les seves quotes a temps i no és clar que pugui reclamar res ara. Com sempre, hi ha molts matisos que, a més, s’enreden per la pugna política perquè hi ha en joc els disputats vots dels afectats per les clàusules terra.