¿Gastar menys o ingressar més?

Per tenir la casa en ordre cal mirar no tan sols els ingressos sinó també les despeses. Però habitualment els ingressos, en particular quins impostos apujar, són el centre exclusiu d'atenció. Potser ha arribat l'hora de ser una mica políticament incorrecte

Potser ha arribat l'hora de ser una mica políticament incorrectes per poder parlar amb llibertat i sense embuts sobre la despesa pública

5
Es llegeix en minuts
¿Gastar menys o ingressar més?_MEDIA_1

¿Gastar menys o ingressar més?_MEDIA_1 / REUTERS/Dado Ruvic

Així com en una economia familiar es busca, a la llarga, gastar menys del que s'ingressa, també és el cas, o almenys ho hauria de ser, en els països. Tot i això, hi ha certs mecanismes que permeten una gran flexibilitat a aquests últims -per exemple, l'expansió monetària o la facilitat de col·locar deute. S'ha de destacar que aquesta flexibilitat, si bé generosa, no és infinita. Cal dir que, així com els individus o famílies han d'honrar els seus compromisos, també ho han de fer els països. Per tant, per tenir la casa en ordre s'ha de mirar no tan sols els ingressos sinó també les despeses, i procurar un cert equilibri i sostenibilitat en el llarg termini -és a dir, quan es parla del dèficit (o bé superàvit) públic, que definim com la diferència entre les despeses i els ingressos públics, haurem de mirar en totes dues partides.

Els governs, en la mesura que proveeixen la societat de certs serveis, utilitzaran recursos, els quals hauran de captar, en general, a través dels impostos. El problema és que els impostos poden afectar les decisions que prenen els individus i les empreses en el dia a dia. En altres paraules, que el que utilitzen o gasten els governs ho deixen de gastar els individus o empreses -d'això els economistes en diuen efecte desplaçament (crowding out). Els impostos constitueixen una via de recaptar el necessari per suplir alguns serveis i poder finançar els pressupostos. En l'actualitat, és la via més pràctica i directa a aquest efecte, ja que les altres, això és, la política monetària i l'emissió de deute, estan o bé externalitzades al Banc Central Europeu, o bé limitades en les seves capacitats pel seu alt nivell de més del 100% del PIB.

La discussió política i mediàtica sobre el finançament del dèficit públic a Espanya se centra, en l'actualitat, únicament en la partida d'ingressos. En particular, com s'ha vist en les últimes setmanes, ¿quins impostos apujar i quant de cara al 2017? ¿S'ha de tocar l'IRPF, l'IVA, l'impost al capital, societats, etc.? Com sempre, la pregunta té a veure amb la correcció política del moment o, el que és el mateix, a tenir tothom content (o no tan descontent), a efectes de maximitzar la probabilitat de continuïtat política. És a dir, els polítics, de tots els colors, comparteixen una característica, que és la de maximitzar la probabilitat de continuar sent polítics. El punt és que els polítics solament s'adapten a les idees del moment, per tant el debat que interessa és, o ho hauria de ser, sobre idees, i menys sobre els polítics.

¿Per què llavors els ingressos són el centre exclusiu d'atenció, si les dues partides, ingressos i despeses, donen lloc a l'anomenat dèficit públic? ¿Per què aquest biaix cap als ingressos? ¿Per què no parlar també de les despeses, en profunditat? El problema és que les despeses del pressupost atenen tot un seguit de privilegis que són difícils de tocar. O dit en paraules més mediàtiques i amb una connotació aparentment més negativa, els drets són difícils de tallar. Però centrem-nos en les idees, com dèiem abans, que és el que importa, i mirem alguns detalls significatius de la partida de despeses del pressupost i intentem analitzar com podríem arribar a gastar menys sense desencadenar la ira d'algun col·lectiu.

Les 4 partides del pressupost

La partida de despeses del pressupost espanyol es pot dividir per tipus de despeses -aquesta classificació, que consta de 26 ítems o polítiques, ofereix una visió general sobre els objectius i prioritats que orienten els pressupostos. Aquestes 26 línies s'agrupen en quatre grans àrees, a saber: despesa social (pensions, desocupació, sanitat, educació, etc.); actuacions de caràcter general (serveis generals, transferències a administracions públiques, deute públic, entre d'altres); actuacions de caràcter econòmic (agricultura, pesca, indústria i energia, infraestructures, R+D, etc.), i serveis públics bàsics (justícia, defensa, i política exterior, principalment).

Els pressupostos de l'Estat consolidats per al 2016 mostren, respectivament, els següents pesos relatius per a les quatre àrees abans esmentades: 53,5%, 33,7%, 8,1% i 4,8%. És a dir, la despesa social s'emporta més de la meitat del pressupost anual. En particular, les pensions carreguen amb una gran part del pes, és a dir, el 38,5% del total del pressupost, seguides en un molt llunyà segon lloc per les prestacions de la desocupació, amb el 5,6%. A més a més, s'ha de destacar el pes del pagament del deute, si bé en l'àrea d'actuacions de caràcter general, que s'emporta gairebé un 10% del total del pressupost.

Sistema de capitalització

Notícies relacionades

Fins aquí l'anàlisi positiva, és a dir, el que tenim objectivament. Ara cal demanar-se si no hauríem de canviar alguna cosa a efectes de procurar la sostenibilitat econòmica a llarg termini, és a dir, l'anàlisi normativa. Per exemple, ¿l'Estat hauria de gestionar les pensions seguint aquesta espècie de sistema Ponzi en què el qui paga avui no ho fa pensant en els anys que vindran, sinó més aviat per sostenir l'individu passiu avui? És a dir, no es tractaria de deixar sense pensions els gairebé nou milions de pensionistes a Espanya, sinó més aviat de desmuntar gradualment una cosa que no pot ser sostenible per definició i que es menja un gens menyspreable 40% del pressupost. L'única manera de fer quadrar això és treballant més i durant més anys (això sí, només fins a les sis de la tarda per no importunar ningú), o bé elevant les contribucions a la Seguretat Social, que no és més que un altre impost.

Per contra, un viratge gradual cap a un sistema de capitalització no només ajudaria a mitigar el problema del dèficit (i del deute), sinó que també ajudaria els contribuents (els treballadors actius avui) a reprendre el control del que és seu, és a dir, de fer-los responsables del que són els seus estalvis per als anys passius. Potser ja va sent hora de ser una mica políticament incorrectes per poder parlar així amb llibertat i sense embuts sobre la despesa pública.