Pèndol a la dreta

Trump, Putin, Erdogan... i a l’Europa més dividida que mai, l’extrema dreta que no para de pujar i marcar l’agenda. D’una manera més franca i decidida que fins ara, el pèndol de la història s’allunya de l’esquerra i els seus valors d’equitat i justícia social. Si el maig Marine Le Pen arriba a la presidència de França, catàstrofe europea assegurada. Molt pitjor si a la tardor cau Merkel per l’ascens dels populistes xenòfobs. Encara que no sigui així i Europa aconsegueixi frenar la marea, el màxim a què podem aspirar és a la resistència, als dics de contenció, no a parar el pèndol i fer que torni cap a posicions més equilibrades. El balanç del 2016 és negatiu: més guerres, més insolidaritat, més desigualtat malgrat el final de la crisi. El pronòstic per al 2017 no és millor. Sembla que el pèndol encara es pot desplaçar més i més cap al predomini dels indesitjables al poder.

NO FALTEN LÍDERS, PERÒ LA DEMOCRÀCIA ES DEGRADA

Potser vam ser ingenus quan ens queixàvem de l’absència de líders. La veritat és que no en falten, ni de líders ni d’aspirants a liderar, però no comparteixen els valors que havien estat comuns a tots els demòcrates. Els nous líders de la dreta són autoritaris, arrogants, egòlatres, inflexibles, demagogs, insensibles al sofriment dels altres, molt i molt manipuladors.  En comptes de considerar-se servidors públics, afavoreixen els que són com ells per assegurar-se la permanència al capdamunt de la piràmide. Pretenen acumular poder i exercir-lo de manera personal, si no francament despòtica, en comptes de facilitar el joc d’equilibris institucionals inherent a tota democràcia. En conseqüència, la democràcia es degrada en comptes d’aprofundir-se. Els que no estem d’acord amb tot això no disposem ni de programes ni d’instruments polítics per evitar que succeeixi. Podem protestar, refrenar fins on sigui possible, posar pedaços i poca cosa més.

El desarmament ideològic i programàtic de la vella esquerra, conformista, sotmesa a la dreta i arrossegada per la dreta, s’aparella amb l’infantilisme de la nova, que s’ha obert pas en alguns països, entre ells Espanya, a base de canalitzar el malestar social. Però si les noves esquerres són capaces de presentar diagnòstics veraços, estan tan lluny d’aconseguir cotes significatives de comandament com d’elaborar alternatives viables dins el món globalitzat. Si governen, vegeu Grècia, no tenen més remei que sotmetre’s a l’ordre establert i adaptar-se al moviment superior d’aquest pèndol aquest que ens arrossega cap a un increment sostingut de la desigualtat. O això, adaptar-se i intentar protegir mínimament els més febles, és a dir pal·liar el desastre sense resoldre’l, o ser anticompetitiius en un entorn competitiu, cosa que equival a condemnar la societat a un sofriment superior, vegeus Veneçuela.

LA SINGULARITAT DE CATALUNYA

Enmig del panorama de regressió de benestar, de llibertats, de pluralisme i d’igualtat, del qual s’escapen uns quants països del centre i nord d’Europa, el Canadà i pocs més, hauria de sorprendre la singularitat de Catalunya. És tal vegada l’únic país del món, i ben segur que del nostre entorn, on les forces polítiques que propugnen canvis radicals s’acosten als dos terços dels representants populars, tant al Parlament (83 escons de 135) com al Congrés (29 diputats entre independentistes i comuns sobre els 47 catalans). Ja sabem que la suma no suma, però és un fet que el termòmetre del canvi arriba molt amunt. També que entre els partidaris del doble canvi no n’hi ha ni un que vegi amb bons ulls el desplaçament a la dreta del pèndol de la història.

EL 2017, EL DESENLLAÇ O L'ANTESALA

Si en l’entorn europeu les xifres catalanes són d’escàndol, en l’espanyol contrasten amb els més de dos terços dels diputats al Congrés que són partidaris de l’'status quo' amb un horitzó nul o baix de reformes. Per sintetitzar-ho amb poques paraules: mentre el món es desplaça cap a la dreta i la intolerància, Espanya no vol canviar i Catalunya sí que vol.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Una vegada més, i no és la primera ni la segona al llarg de la història, la societat catalana i la majoria dels seus líders manifesten un inconformisme contrari al corrent general. Si aquesta vegada ens en sortirem o no, està per veure. En tot cas, i contra els que escampen que la situació general és favorable i que bona part d’Europa veu amb bons ulls el desafiament català, el context és poc o molt poc propici. El futur no està escrit. El moviment català és d’ample i llarg abast, malgrat les incerteses i les divisions. En tot cas, al llarg de l’any que estem a punt d’estrenar, passaran coses que potser ajudaran a preveure un desenllaç, si no és que es produeix el desenllaç.

Bones festes a tothom. I bon festival per al 2017.