anàlisi
El Nadal i els regals
La zona comercial de Portal de l’Àngel, a Barcelona. /
Abans de començar vull aclarir que no pretenc que el lector, que a hores d’ara ja ha esgotat el crèdit de la targeta, es penedeixi de la seva generositat amb els seus parents i amics. No el critico a vostè; només vull fer-lo pensar una mica. I, de passada, criticar alguns col·legues economistes, cosa molt freqüent en la nostra professió.
Començaré amb una cita de Harriet Beecher Stowe que vaig trobar fa poc en un article del 'Financial Times': «En aquesta època de l’any», va dir l’autora de 'La cabana de l’oncle Tom', «malbaratem gran quantitat de diners per comprar coses que ningú vol i a les quals ningú dedicarà atenció després d’haver-los-hi regalat».
Fa més d’un segle i mig, quan encara no s’havia inventat el Black Friday i altres argúcies per vendre més, la senyora Stowe ja anticipava l’opinió de molts economistes: molts dels nostres regals destrueixen valor.
L’argument té lògica. Si m’agraden els bombons i una capsa de bona qualitat val 30 euros, però prefereixo comprar un recanvi de la meva màquina d’afaitar pel mateix preu, això vol dir que això últim és més útil per a mi. Per tant, si la meva tia Filomena em regala els bombons, està desaprofitant els diners. Des del meu punt de vista de nebot i del meu afaitat, la senyora Stowe té raó.
Però ara posem-nos en la posició de la meva tia: vol fer-me un regal i sap que em vindria bé alguna cosa per a l’afaitat. ¿La comprarà? No: ¿a qui se li acut mostrar d’aquesta manera el seu afecte pel seu nebot? És clar que podria donar-me els 30 euros, però només ho farà si sap que necessito moltes coses amb urgència, que no tinc diners i no en tindré durant bastant de temps i ella només em pot donar 30 euros.
Però això és més un donatiu que un regal. I si la meva tia Filomena em preguntés què vull per a Nadal, probablement em faria vergonya demanar-li el recanvi. És a dir, que acabaré menjant bombons.
Això no és cap calamitat, excepte potser per als economistes utilitaristes (deixant als metges a banda). Els bombons em fan feliç (suposant que no em creïn problemes mèdics), però no m’atreveixo ni tan sols a pensar-hi, perquè en el meu pressupost no hi cap ni una bosseta de quatre unitats.
De manera que una capsa de 30 euros seria una cosa semblant al paradís; jo no m’atreviria a gastar-me els diners en això, però si me la regalen en gaudiré, encara que vagi mal afaitat durant uns mesos. Un bon regal, doncs, és una cosa que transcendeix el que una persona pot comprar per si mateixa, una cosa «excessiva», que se surt dels plans de qui rep el regal, no necessàriament perquè sigui molt car. Llavors, ja no és un mal ús dels recursos.
La cultura del regal és excel·lent, encara que no sigui un òptim econòmic per al punt de vista, una mica garrepa, d’alguns economistes, perquè pot ser un òptim social: una societat que fa regals ha de tenir moltes coses bones. I és també un magnífic aprenentatge personal, familiar i social de solidaritat, amistat, simpatia i, en una paraula, d’amor.
Ara bé: ¿espera la meva tia que jo la correspongui amb un altre obsequi per al seu aniversari, i per un valor d’uns 30 euros? Si és així, estem convertint la cultura del regal en la de l’intercanvi, en la del mercat, que es regeix per unes altres regles. Bé, això ens ho trobem amb freqüència: «es casa el fill de tal o tal; li haurem de fer un regal, i haurà de ser car, perquè ells es van gastar bastant quan es va casar la nostra filla».
Sovint em pregunto com gastem els nostres ingressos, potser elevats, en una societat rica. Algunes vegades, en coses necessàries; d’altres, en coses més o menys supèrflues, encara que naturals, perquè l’ésser humà té una capacitat infinita de voler més.
La cultura del regal ens dóna una altra clau: en ella introduïm entre les nostres necessitats les necessitats dels altres –o potser només és la necessitat o el desig que ens hem creat de mostrar així que som civilitzats, o potser que som superiors, o simplement de mostrar que els estimem.
Notícies relacionadesD’aquesta manera, ens les empesquem per produir tot el que podem produir per maximitzar el nostre nivell de vida: el consum és una necessitat, com ens recorden les campanyes de Nadal, i moltes altres campanyes al llarg de l’any.
Malgrat tot això, ¿és solidari comprar per regalar, de manera compulsiva i buscant la contraprestació? ¿Hi ha altres maneres de tenir en compte les necessitats dels altres, sense la cultura de l’intercanvi de regals?
