La pacífica guerra dels escacs

He rebut un llibre francament luxós i he pensat que pot intrigar pel seu títol: Fi de la partida. El subtítol intenta emmarcar l’àmbit del contingut: Duchamp, els escacs i les avantguardes. És un d’aquells llibres que no existirien si no tinguessin un patrocini, en aquest cas el de la Fundació Joan Miró i la de BBVA. És una d’aquelles publicacions que acrediten Catalunya com un espai participant de l’alta cultura europea. 

    Confesso que jo no sabia que el joc dels escacs havia estat un element fonamental de comunicació en el camp domèstic de la burgesia del segle XIX. I ara penso en una lliçó que donen els escacs: el valor de les diverses peces depèn de la posició que ocupin en el tauler. ¿No passa el mateix a la nostra societat? Un peó, que és la peça més modesta del joc, em fa pensar en el poder que adquireixen en determinades circumstàncies els que, havent començat com a humils peons de rereguarda es mouen adequadament per deixar fora de combat un orgullós alfil.

    Està comprovat que Gala i Dalí jugaven a escacs, i no pot deixar de sorprendre’m, perquè veiem Dalí instal·lat en el surrealisme i els escacs com un exercici de racionalitat. Però és cert que en moltes pintures dels surrealistes les línies rectes són dominants i potser es podria dir que s’estructuren com un tauler desmuntat. Consta que Hitler tenia els escacs com un esport de lluita dels alemanys. Ja fa més de mil anys, diuen, que els escacs eren l’ofici dels nobles. ¡Quants misteris, quantes interpretacions relacionades amb un joc en el qual un simple peó pot decidir la mort d’un rei!

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

L’any 1935, just abans de la guerra civil, el campió del món dels escacs, Casablanca, va jugar quaranta partides d’escacs amb escaquistes catalans. Penso que la gran qualitat d’un jugador és la seva capacitat d’imaginar les situacions futures del joc.

    Un any després, a Catalunya, la partida no es jugaria amb fitxes sinó amb armes.