Els nervis de Patti Smith

La gran Patti Smith, que ha lluitat en mil batalles des que va irrompre com a pionera del punk novaiorquès el 1975 amb el seu cèlebre disc Horses fins que el 2007 va ser inclosa al Saló de la Fama del Rock, no va poder superar els nervis en la seva última i molt especial actuació. La dona que ha desplegat una incansable activitat en els moviments d’esquerres dels Estats Units al crit de People have the power (La gent té el poder), i ha cantat i ha recitat als escenaris del món sencer, va haver d’interrompre, emocionada, la seva interpretació davant l’auditori més surrealista que havia vist en la seva enorme carrera artística. 

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

    Va ser a Estocolm, davant els reis de Suècia, de rigorosa etiqueta, i un selecte públic: els 1.500 convidats a la cerimònia d’entrega dels premis Nobel. ¿Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?, devia preguntar-se la rockera davant d’aquella profusió de jaqués, vestits llargs i joies enlluernadores. Tot molt diferent de quan ella puja a un escenari per interpretar el Because the night vestida amb uns texans i una samarreta gastada. I és que això de dissabte ho feia per una bona causa: donar la cara en nom de Bob Dylan.

Veu profunda

Arribat el moment, Patti Smith es va col·locar davant de la Reial Orquestra Filharmònica d’Estocolm i va emprendre amb la seva veu profunda, rebel i cristal·lina la cançó A hard rains a-gonna fall (Una dura pluja caurà), gravada per Dylan el 1963 i que s’interpreta com una punyent advertència davant el perill nuclear. Els nervis la van trair i es va encallar. Però els reis, prínceps, ministres i ambaixadors presents al saló de conte de fades van poder paladejar els versos del premiat més polèmic dels últims anys: «Vaig sentir el so d’un tro / que va rugir sense avís. / Vaig sentir el bram d’una onada / que hauria pogut inundar el món sencer. / Vaig sentir cent tamboriners / les mans dels quals cremaven. / Vaig sentir deu mil murmuris / i ningú escoltant. / I és dura, és dura, és molt dura / la pluja que caurà». Només per aquell moment ja valia la pena donar el Nobel a algú que, segur, no hauria anat a recollir-lo.