Vull el meu Cuba-llibre

Sempre que em plantejo moderar el meu consum cerveser, penso en aquell indià que va salvar la seva vida per una kurda. Va tornar de l’Havana l’estiu abans del triomf de la Revolució i li agradava convidar a vi. Una nit, borratxíssim, va emparaular la compra de tres cases a la costa de Lugo. L’endemà, el venedor el va abordar a la barra per escripturar el pacte. «¿De qué carallo me hablas, llico?», va respondre. Però, portat per la incapacitat congènita del gallec per al conflicte directe i de l’emigrant per negar la seva reputació, va accedir. Poc després, «els barbuts» li van prendre tot el que havia estalviat a Cuba i ell va subsistir gràcies a aquell acord de borratxera.

Cuba era aquestes llegendes. El meu oncle avi, que a penes va anar vestit però que enviaria després cartes des d’allà presumint de la seva feina com a sastre a la principal boutique de l’Havana. O el que va arribar al port de la Corunya a peu, però va acabar comprant-se un Rolex treballant de taxista al Malecón. Aquella era la imatge que jo tenia de petit, fins que vaig decidir que a la meva carpeta de l’insti combinarien bé Devo, Claudia Schiffer i el Che.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Fa dos anys vaig viatjar a l’Havana. Seria idiota formular un judici breu basant-me en un mes de turisme i una ideologia d’esquerres, però hi havia més matisos en el discurs dels cubans que vaig conèixer que en les opinions dels nostres mitjans després de la mort de Fidel. Tot i així, una llibretera afable gairebé em pega per preguntar-li per Cabrera Infante (jo li vaig recitar: «También mueren los que pueden hacer de dos palabras y de cuatro letras un himno y un chiste y una canción»). I també em va entristir que sonés ubiquament La Gozadera («Miami me lo confirmó»), no per mal tema, sinó pel que Iván de la Nuez defineix com a «miamització cubana». Cuba es debatrà ara entre la cultura de les democràcies representatives més cíniques i els tòpics tronats (pressions estrangeres i vicis adquirits) d’un discurs revolucionari al seu dia preciós.

Jo recordaré el conductor que va frenar de sobte per passejar-se pel seu autobús cantant-nos una balada de José José. I li posaré una espelma a Los Zafiros perquè Cuba, encara que obri les finestres, no perdi la calor.