Marejar la perdiu

En un país on gairebé ningú es posa d'acord en res, no podíem deixar passar el Dia de la Constitució sense que els polítics ens sotmetessin al seu particular espectacle de reunió d'escala a Aquí no hay quien viva. Fa anys que maregen la perdiu, i tot i així senten la necessitat de castigar-nos, almenys, cada 6 de desembre.

Rajoy, quan va assumir fa un segle el lideratge del PP, era dels que no volien tocar ni una coma de la Constitució. Ara, tampoc. Però ha evolucionat cap a un discurs igualment rígid que consisteix a reptar els partits de l'oposició que li diguin què volen canviar, sense seure amb ells perquè l'hi expliquin. O sigui, res.

El PSOE de fa quatre dies, quan encara hi havia Pedro Sánchez, proposava una reforma «federal» sense, efectivament, arribar a detallar mai en què consistia exactament el seu pla. Ara proposa el mateix, però va escampant alegrement pels mitjans alguns dels seus dirigents per dir uns que Catalunya és una nació, altres que no i alguns afirmant una cosa al matí i la contrària a la tarda. Ara ja no sabem què proposen els socialistes, perquè desconeixem qui és la màxima autoritat o què li anirà bé a Susana Díaz quan es dissolgui la gestora. I després ja hi ha el PSC, que en aquest assumpte s'ha mogut més -si és possible- que els malucs d'Iceta.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Tampoc són gaire més inspiradors els discursos dels nous actors polítics. Abans, Pablo Iglesias anava el 6 de desembre als actes del Congrés al·legant que no pensava permetre que la Constitució fos patrimoni únicament dels «senyors dels còctels». Aquest any no hi ha anat. Vaja, que Iglesias ha canviat d'opinió, valgui la redundància. I a Ciutadans, que fins ara tenien un discurs igual de previsible que el de Rajoy però en edició de butxaca, va i resulta que hi ha qui obre la porta a celebrar una consulta sobre la independència si és legal. És un discurs interessant el que se li va escapar a Inés Arrimadas, si no fos perquè entre matisacions i rectificacions posteriors vam intuir que va ser un error -o no- i que, en realitat, es va oblidar de fer la consulta primer amb Albert Rivera. Puc seguir, perquè, per exemple, el Partit Demòcrata Català passa olímpicament de la Constitució amb una mà mentre amb l'altra interposa recursos davant el Tribunal Constitucional, com si fossin coses diferents.

Un panorama poc seriós

El panorama davant una possible reforma de la Constitució em sembla poc seriós; molt poc seriós comparat amb els problemes que urgeix afrontar. La que hi ha ara va tenir set pares molt diferents. I els que l'haurien de modernitzar exhibeixen actituds massa estrafolàries i cada un és del seu pare i de la seva mare.