¿I els afectats pel lloguer?

Els preus de la vivenda de lloguer s’han disparat a la ciutat de Barcelona sense cap motiu, més enllà de la cobdícia dels seus propietaris: no hem sortit de la crisi, que jo sàpiga, però ens enfrontem a una nova bombolla immobiliària; la venda d’apartaments està estancada, però el mercat de lloguer, cada vegada més reduït perquè treus més pasta llogant el teu tresor per dies als turistes que proporcionant un domicili als locals, està pels núvols, com pot comprovar qualsevol que intenti llogar un pis a la nostra estimada ciutat des de fa uns mesos. Tinc un bon amic en aquesta tessitura i em consta que no troba res mig decent per menys de 1.200 euros al mes, que si no és una fortuna ho sembla.

Els polítics, com de costum, no hi intervenen i es limiten a recordar-nos les implacables lleis de l’oferta i la demanda, sobre les quals ells, pel que sembla, no exerceixen cap influència. Aquesta actitud, pròpia de la dreta, ha sigut assumida en la seva totalitat pel que se suposa que és l’esquerra, des de la (suposada) socialdemocràcia del PSC fins a la (igualment suposada) extrema esquerra de la CUP i els comuns, passant pels (no menys suposadament) liberals de Ciutadans.

    

El que veieu és el que hi ha, semblen dir-nos els representants de tots els partits, i no pensem fer res per posar al seu lloc els llogaters abusius ni per impedir que Barcelona segueixi el camí emprès per Londres o Nova York: convertir-se en una ciutat per a rics on no pugui viure qui no pugui permetre-s’ho, amb l’agreujant que les citades urbs t’ofereixen bastant més pels teus diners a nivell social i cultural, mentre que la nostra 

es conforma a ser un Salou de grans dimensions i excessives pretensions.

  

 En la seva etapa d’activista humanitària, Ada Colau ja va prendre partit pels afectats per la hipoteca. Llavors, la causa dels que vivim de lloguer ja no li interessava gaire. ¿Per a què preocupar-se pels problemes de les sofertes víctimes del col·lectiu de llogaters –que sempre ha sigut un dels més miserables dins de la societat catalana– quan podia sortir en defensa de tota la gent que s’havia comprat un apartament sense parar-se a pensar si se’l podia permetre o no? L’inquilí de lloguer, com el treballador autònom que intenta anar per la vida per lliure, és l’últim mico del seu sector. Jo milito en tots dos i sé el que em dic.

  

 Sóc conscient que la situació és espinosa. Amb la llei a la mà, ningú pot impedir que el feliç propietari d’un cau d’una superfície d’entre 12 i 20 metres –el que es coneix col·loquialment com a 'pisos de merda'– pretengui afanar a algú 300 o 400 euros al mes per un 'zulo' com aquest. I també em consta que les qüestions morals no són una prioritat de la nostra classe política, però no és menys cert que, tolerant aquesta classe de pràctiques èticament dubtoses, una societat es va envilint una miqueta més cada dia.

La Constitució que tan poc agrada a Colau i el seu equip de llumeneres diu que tot espanyol té dret a una vivenda digna, i un forat d’11 metres quadrats no sona precisament a vivenda, ni digna ni indigna. Però ja se sap que el que viu de lloguer és un ciutadà de poc fiar, perquè no té una hipoteca a cap banc i sol viure al dia. No s’ha comprat un pis perquè considera que la vida també és de lloguer o perquè no té descendència a qui llegar-l’hi o, simplement, perquè considera que no s’ho pot permetre i no té ganes que el desnonin, encara que d’aquesta manera es converteixi en una víctima ideal per ser utilitzada pels arribistes d’esquerres en contra dels arribistes de dretes.

Notícies relacionades

La bombolla ja és aquí

Sofà llit i penombra

No hi ha CAP diferència entre els uns i els altres a l’hora de voler-nos a tots hipotecats i en nòmina, encara que el banc exerceixi amb nosaltres la usura que el distingeix i el sou que ens cau cada mes sigui gairebé ridícul o incorri directament en la ridiculesa. L’inquilí és un subjecte sospitós i és per aquesta raó que ningú pensa en els seus drets: li poden apujar el lloguer en pla bèstia cada tres anys, el poden fer fora perquè el pis el necessita la filla casadora de l’amo o se’l pot assetjar si és d’edat provecta i paga una renda antiga. Sense comptar amb el glamur progressista, els que vivim de lloguer no assistirem mai al naixement de la Plataforma d’Afectats pel Lloguer ni comptarem amb una activista de renom per defensar els nostres drets. Si és que en tenim algun, cosa que tampoc està gaire clara.