L'espai català de comunicació

Fa uns 30 anys, Josep Grifeu i Miquel de Moragas, llavors professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, van posar en circulació la noció d'espai català de comunicació. Amb aquest concepte s'englobava el conjunt de mitjans de comunicació d'expressió catalana i es fixava la necessitat de vertebrar un sistema comunicatiu propi que garantís un mercat cultural sostenible i la normalització de l'ús social del català en un entorn de comunicació de masses plenament madur. Era la continuïtat de propostes fetes pel Congrés de Cultura Catalana a la sortida del franquisme o per l'Informe McBride de la UNESCO, publicat el 1980.

Durant els primers vint anys aquesta idea va prendre forma, no sense dificultats. Es partia de la base d'una xarxa comunicativa local potent i la creació de Catalunya Ràdio i TV-3 va significar un impuls inicial molt important. Més endavant les dobles edicions català/castellà de diaris com El PERIÓDICO o l'aparició de ràdios privades en català i dels primers diaris digitals com Vilaweb semblaven consolidar el procés de normalització. I la irrupció de les comunicacions electròniques convidava a pensar en un desenvolupament vigorós de l'espai comunicatiu català, però en els darrers deu anys els indicadors ens parlen d'estancament o retrocés. Les raons són diverses, però el nucli dur del problema radica en la relació de la mutació de les tecnologies de la comunicació i la regulació estatal. Això es veu de manera diàfana en la que continua sent la columna vertebral del sistema comunicatiu: la indústria televisiva.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

D'acord amb l'ordenació legal vigent, l'Estat té les competències de la legislació bàsica en matèria de mitjans audiovisuals i les comunitats autònomes la despleguen. Però pel que fa a les telecomunicacions, l'estat té competències exclusives en tot allò que es refereix a la política d'espectre, telefonia fixa i mòbil o comunicacions electròniques. Així, mentre el sistema audiovisual es va desplegar des d'una gestió analògica de l'espectre radioelèctric, l'existència de la CCMA, IB3 o Canal 9 va permetre una certa normalització. I el projecte de la reciprocitat dels senyals entre Catalunya, el País Valencià i les Illes era un pas lògic cap a la normalització. Però la minorització de l'oferta televisiva en català ja havia començat a finals dels anys 80 amb la regulació estatal de les concessions de televisions privades. La nova oferta, centralitzada a Madrid, era tota en castellà, sense desconnexions territorials. La posterior regulació estatal de la TDT va permetre multiplicar l'oferta televisiva en obert fent més petit el nínxol de l'oferta televisiva en català. Governant a Madrid i a València, el Partit Popular va fer mans i mànigues per impedir la recepció de TV-3 a València i va rematar la jugada tancant la radiotelevisió pública pròpia. Aquesta mateixa regulació ha comportat com a conseqüència l'establiment d'un duopoli format pels dos grans operadors privats. Avui, entre Mediaset i Atresmedia capten el 60% de les audiències i monopolitzen el 90% del pastís publicitari televisiu. Aquesta situació contribueix a fer que el mercat publicitari català estigui literalment colonitzat, fet que perjudica tots els mitjans de comunicació d'àmbit català. No cal fer més inventari. El resultat de tot plegat és que a Catalunya i a Espanya el servei públic audiovisual ha esdevingut raquític, i la l'oferta audiovisual en català, residual. Males notícies per a la salut democràtica i per a l'espai català de comunicacióó. Però la situació pot empitjorar. El futur de l'audiovisual passa més pels serveis electrònics (brandband) que pels serveis televisius tradicionals (broadcast). M'estalvio explicacions tècniques. Qualsevol ciutadà que rebi internet i la programació televisiva per fibra òptica pot comprovar que aquesta nova forma d'empaquetar l'oferta televisiva minoritza de forma definitiva la producció televisiva catalana o doblada al català.

En aquest context, per a països com Catalunya no es pot garantir la continuïtat de la llengua i la cultura sense una doble aposta estratègica. En primer lloc, obtenir la sobirania efectiva en tot allò que fa referència a l'espectre radioelèctric i les telecomunicacions. Sense capacitat plena de regulació en aquets àmbits ja no és possible desplegar polítiques culturals efectives, ni aprofundir en la societat de l'aprenentatge. I en el futur immediat encara menys. En segon lloc, també és imprescindible fer una aposta inequívoca per un servei públic audiovisual de qualitat que actuï de potent locomotora de les indústries culturals Periodista i professor de Comunicació de la UAB.