La matemàtica parlamentària imposa el primer pacte PP-PSOE
Els populars necessitaven els socialistes i a aquests els convenia demostrar seny
El que va passar dijous va ser rellevant. Estava previst un acord sobre el dèficit del 2017 autoritzat a les comunitats autònomes. El PP –després de la relaxació aconseguida amb Brussel·les de l’objectiu de dèficit de totes les administracions públiques al 3,1%– no podia desatendre les seves autonomies i plantejava un objectiu del 0,5%. El PSOE, que governa en set comunitats (i cogoverna en dues més), vol cuidar la despesa social. Per això exigia un objectiu menys auster del 0,7%. El pacte en el punt mitjà del 0,6% és doncs raonable.
Al marge de l’acord i per motius diferents han quedat Catalunya, València i les Balears. Encara que cal aixecar acta que Oriol Junqueras
–amb una actitud coherent– va assistir a la reunió del Consell de Política Fiscal a defensar la posició de Catalunya, mentre que Puigdemont no pensa anar a la Conferència de Presidents.
Aquest pacte estava en el guió, però al PP li servia de poc si després el PSOE votava contra el sostre de despesa al Parlament i contra el dèficit total del 3,1%. Perquè aquest objectiu és un pas obligat per poder redactar els pressupostos, perquè sense la seva aprovació el govern Rajoy es quedava amb el cul a l’aire a Europa, i perquè la matemàtica parlamentària diu que res rellevant es pot aprovar al Parlament sense el concurs socialista. I el PSOE, que vol ser oposició, tampoc se’n pot anar a Sierra Maestra contra la política fiscal de la Unió Europea. I menys si obté contrapartides. El PP necessitava el PSOE per al sostre de despesa i al PSOE li convenia demostrar seny i que sabia arrencar mesures concretes a favor del seu electorat.
I la discreta negociació –mentre el PSOE feia perdre al PP totes les votacions al Congrés– ha conduït a un acord per elevar el salari mínim ni més ni menys que un 8%, el més alt en molts anys, que tindrà un indubtable efecte a l’alça en la negociació col·lectiva. També ha fet que l’ajust, que s’ha de produir per la reducció del dèficit, no es faci amb càrrec a més retallades sinó amb un augment dels ingressos a través de l’impost de societats, sobre l’alcohol i el tabac i el nou de begudes ensucrades. I així el PP també aconsegueix centrar la seva imatge.
És el primer acord PP-PSOE d’a-questa legislatura. N’hi haurà més i hi haurà agres enfrontaments, però la realitat és que si Espanya ha de respirar els dos partits no poden estar en guerra permanent.
Complexos davant Podem
Notícies relacionadesA Alemanya el resultat electoral hauria portat a la gran coalició. Aquí avui és impossible per l’actitud bastant hooligan del PP, contra Zapatero i en la legislatura de la majoria absoluta. I perquè el PSOE va perdre molt malament el 2011, té complexos davant Podem i part del seu electorat pateix d’infantilisme progre.
Tindrem una legislatura accidentada, però el pacte del salari mínim –a analitzar amb més detall– indica que ni el tàndem Rajoy-Montoro ni la gestora socialista (en què ensumo la mà de Rubalcaba) han perdut el sentit comú. Bé per a la gran majoria que no combrega amb allò de «com més malament, millor».
