Castro i la postveritat

No tenim dret a queixar-nos, ni ara ni el futur, si no sabem enfocar el judici a Fidel Castro amb un una mica d’equanimitat. Amb la millor de les intencions inicials, va enderrocar una dictadura colonial i salvatge per alliberar Cuba de l’imperialisme americà. Però tot seguit, i a falta d’altres protectors, no va tenir més remei que passar a l’altra banda, el de les dictadures comunistes. Les que, amb el seu estat policial descrit per Milan Kundera, a més a més de perseguir dissidents, obliguen tota la població a participar en un sistema de delacions moralment degradant. Si la majoria dels cubans van acceptar el comunisme va ser perquè el sentiment d’identitat de les illes acostuma a ser molt més fort que a qualsevol altre espai geogràfic. Més val comunistes que sotmesos a la bota ianqui. I una vegada atrapats, quin remei.

L’any 1962, a propòsit de la revolució cubana, Pere Quart escrivia un poema digne de ser recordat aquests dies, que començava d’aquesta manera: «Deixeu amics que un fatigat escèptic / posi esperança i fe en alguna cosa...». Esperança i fe que únicament es poden mantenir si es deixen en suspens les conviccions democràtiques. Al contrari de Cuba, els països llatinoamericans que van patir dictadures amigues de l’imperi, han acabat en democràcies. A totes menys una s’hi viu millor i amb la llibertat que no ha arribat a Cuba.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Amb les variacions i els matisos oportuns, aquest breu relat hauria d’ocupar el mainstream de l’opinió, però no és així. Vivim en un temps i un país en què, dins i fora del sobiranisme però encara més a dins, tot s’aprofita i es tergiversen els judicis per ataconar els rivals. Menyspreu dels mínims d’objectivitat a banda i banda. Defensa de les creences i de les idees per damunt de tot.

El poema de Pere Quart tenia per títol Ja no serà una illa. Catalunya tampoc però a la inversa, envaïda com es troba pel virus de la postveritat, amb enorme fruïció dels seus habitants.