Moviment 75

Jo, que sóc un llec en la matèria, m'embadaleixo davant les partides del mundial. M'agrada jugar als escacs, però sóc incapaç de recordar més enllà de tres jugades seguides, la qual cosa m'inhabilita del tot per ser competitiu. M'agrada jugar-hi perquè és lliçó i distracció alhora i perquè els escacs contenen una virtut exquisida: sempre penses que hi ha una escapatòria. Mai, per molt exhaust que estiguis, per terminal que sembli la teva situació, mai no sembla que hagis de perdre. Sempre existeix la possibilitat d'una salvació. Però m'equivoco: deu ser una conseqüència de la meva malaptesa o del fet que jugo amb contrincants dels quals espero un error similar als que jo he comès abans.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Per això em fascinen les partides entre Magnus Carlsen i Serguei Kariakin. Poso l'exemple de la desena, quan el noruec va guanyar i va empatar la final amb el rus. Jugava amb blanques i va moure el rei a una posició avançada que feia impossible la defensa de les negres. En conseqüència, les negres es van rendir.

Em miro el diagrama i, pobre de mi, jo encara hauria continuat una estona. No he vist la magistral tàctica de Carlsen fins al cap d'uns minuts. Kariakin, és clar, ja havia percebut la fiblada letal. En el descobriment del final irremissible és, de fet, on reposa la grandesa del joc. És inútil esperar el miracle: tot estava escrit en el moviment 75 de Carlsen. A partir d'aquí, l'acceptació melancòlica de la derrota.