La 'postmentida'

La victòria de Donald Trump i l’Oxford Dictionary han posat de moda aquests dies la paraula postveritat. Aquest terme va ser encunyat per Steve Tesich el 1992. Es refereix al fenomen, lligat al que va anomenar política postfactual, pel qual els votants atenen menys als fets objectius que a les emocions i creences. L’esquerra hegemònica s’ha quedat molt tranquil·la amb aquesta explicació. No tot està perdut, els nord-americans no s’han tornat majoritàriament feixistes, simplement s’han deixat enganyar per Trump. I ho han fet gràcies a les xarxes socials, on les mentides emocionals circulen més lliurement que als mitjans de comunicació. Fa 40 anys van ser justament els mitjans els responsables de la victòria de Reagan, que va enganyar els votants gràcies a la seva telegènia i a les naixents televisions per cable en mans de la ultradreta econòmica. No hi ha res més còmode en la vida que explicar les pròpies derrotes amb teories conspiratives d’altres. Ràpidament la postveritat s’ha convertit en un tòpic que serveix per explicar l’auge del sobiranisme a Catalunya, la permanència de Rajoy en el poder malgrat no tenir majoria o la imminent suposada victòria de Le Pen a França. Un segle després, com en tantes altres coses, reapareix el Cercle de Viena amb la seva defensa de la concepció científica del món.

Autocràcia

AutocràciaPer organitzar correctament aquest debat és necessari distingir entre els fets i la veritat. Trump, Farage o Le Pen menyspreen els fets que no els serveixen per emocionar els seus potencials electors. En molts altres casos, molts altres polítics es recolzen en els fets per interpretar-los segons les emocions dels seus potencials electors. La primera estratègia ens sembla menys legítima que la segona, però en els dos casos es falta a la veritat. Deixem-la doncs com a part del que és inabastable com la va descriure Wittgenstein i centrem-nos en les emocions que no es recolzen en cap fet. Lluitem també contra la postmentida que fa que les nostres emocions antiamericanes menyspreïn els fets en països com Cuba. La revolució va morir a mans de l’autocràcia, aquell fet no hi ha emoció que l’alteri.