EL POETA I EL COMPROMÍS
Els expresos de mitjanit
Ens volen fer el canvi anomenant nostàlgia, un xantatge emocional, el que és memòria
Miguel Hernández, durant una lectura de poemes a les files republicanes.
Miguel Hernández, com tota aquella generació literària que va acabar enterrada en cunetes o entre les parets de casa seva o en el no-res, ve de desenterrar Góngora en el tricentenari de la seva mort. És aquell any 27 el que els dóna nom. Aquell barroc afinat en Góngora li surt a Miguel Hernández al descobert (com li sortiria tot a la vida) en el seu primer llibre, 'Perito en lunas', versificat seguint la manera del 'Polifem'. El monstre, el més salvatge dels ciclops, pastor d’ovelles, devorador de carn crua. Miguel Hernández portava el monstre a dins des del primer moment, com també està en Goya, en els seus colossos i els seus Saturns.
La memòria té molt de pressentiment. Així, el dibuixant Francisco Ibáñez va intuir que la màquina del temps de H. G. Wells (l’escriptor socialista del corrent fabià, que era la línia clara del socialisme britànic), s’havia quedat obsoleta, i és per això que, a principis dels anys 70, va inventar en 'Mortadel·lo i Filemó' «la màquina del canvi». ¡Visca el professor Bacteri! Des d’aleshores, no ha parat de funcionar el seu artefacte pervers. Per exemple, volen fer el canvi anomenant nostàlgia al que és memòria. Quan un pobre se’n recorda d’alguna cosa és nostàlgia, si se’n recorden els 'pijos' és cultura, i memòria, i patrimoni. Això es coneix com a 'neollenguatge', però la mateixa paraula forma part del que en si denuncia o, almenys, enuncia. La nostàlgia és el xantatge emocional que es fa a la memòria, un pretext per arrabassar autenticitat a tot el que no sigui la memòria dels que manen.
EL MÉS PRÒXIM A LA LLIBERTAT
Fa un parell de setmanes es va representar a l’Auditori Calàbria (l’antiga seu de l’ONCE) una obra de teatre basada en una altra obra de teatre que els presos polítics del penal de Burgos van muntar clandestinament per commemorar el 50 aniversari del naixement de Miguel Hernández. Era el 1960, el poeta ja feia molts anys que era mort, i els presos feia molts anys que estaven tancats. Molts no sabien si sortirien d’allà i la poesia per a ells era la cosa més pròxima a la llibertat. Com la llibertat no hi ha res, però un sol vers és suficient per anestesiar un segle de condemna. Ho cantava Chicho en el 'Romance del prisionero': «Tener no me importara cárcel por fuera, si de la de aquí adentro salir pudiera».
Compromís és una paraula tan gran que l'han passat per la trituradora
El muntatge, que ha estat quatre nits en funció, es titula igual que l’original, 'A voz ahogada', en al·lusió a les veus reprimides per la dictadura però també als xiuxiuejos amb què es comunicaven els presos entre si. L’obra original va tirar endavant en molt bona mesura gràcies al coratge del poeta Marcos Ana, l’històric pres polític comunista que va oblidar com eren els arbres, i la d’ara és deguda a l’afany de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme i al compromís de la companyia teatral Apunta Teatre i de totes i tots els que han treballat en el muntatge. Compromís és una paraula tan gran que, com que no cabia en la màquina del canvi, l’han passat per la trituradora. Però és que el compromís és fill de la memòria, i és per això que la temen tant.
