La voladura controlada del franquisme

El 18 de novembre de 1976, dos dies abans del primer aniversari de la mort de Franco, el seu règim va conèixer una voladura controlada, ja que aquell dia les Corts van aprovar la Llei per a la Reforma Política. L’havia promogut Joan Carles I i dissenyat Torcuato Fernández-Miranda (president del Consell del Regne i estret col·labora-dor del Rei), mentre el president Adolfo Suárez es va encarregar que arribés a port. Un mes després d’aquesta votació, el 15 de desembre, un referèndum va aprovar la llei amb una participació del 77,7% i un sí aclaparador (94,4%). Així va quedar lliure el camí per transitar cap a la democràcia i el 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions del postfranquisme. ¿Però com va ser possible aquest procés tan ràpid?

El canvi va ser viable gràcies a un artifici que Fernández-Miranda va plasmar en la fórmula «de la llei a la llei». D’aquesta manera va indicar que no havia d’existir buit legal en l’evolució de la dictadura a la democràcia. En aquest sentit, la Llei per a la Reforma Política era essencial perquè permetia modificar les lleis fonamentals del franquisme i acabar amb les seves institucions. Però abans de sotmetre la llei a les Corts, Suárez va haver de lidiar amb un Exèrcit reticent a la iniciativa. Es va reunir amb la cúpula castrense el 8 de setembre i va aconseguir convèncer-la de la bondat del seu projecte. Malgrat això, el dia 23 va dimitir el vicepresident, el general Fernando de Santiago, a l’oposar-se a la legalització dels sindicats. Suárez va capejar el temporal substituint-lo pel general Manuel Gutiérrez Mellado, que es va convertir en el seu braç dret. Esquivat aquest important escull, el Govern va sotmetre a les Corts la Llei per a la Reforma Política.

LA FI DE LES CORTS FRANQUISTES

L’hemicicle la va aprovar per àmplia majoria (425 vots favorables, 59 contraris i 13 abstencions), cosa que planteja una important pregunta: ¿per què els procuradors de les Corts que Franco va crear el 1942 van votar dòcilment la seva fi i la del règim? S’ha assenyalat que en tal decisió van confluir diversos factors. Per una part, entre 1967 i 1971 es van incorporar a l’hemicicle joves procuradors proclius a un canvi polític. Per l’altra, el Govern va maniobrar hàbilment. Així, va advertir els procuradors que els temps canviaven i en va animar uns quants a presentar-se a futures eleccions fent-los creure que el Govern els ajudaria: «Si jo no hagués tingut a mà escons de senador per oferir als procuradors, ¿com ho hauria fet per tirar endavant la reforma política?», va manifestar Suárez. 

En realitat, a les Corts elegides el 1977 sols van tenir un escó 37 exprocuradors. L’Executiu va recórrer també a ardits formals, de manera que la votació de la llei no va ser secreta, sinó nominal (per deixar en evidència qui s’hi oposés). Igualment, el Govern va aconseguir el vot crucial del grup de 183 procuradors que formaven Aliança Popular (una federació de partits liderada per Manuel Fraga que s’havia constituït a l’octubre) al pactar amb ells el sistema d’elecció de les futures Corts democràtiques. Per últim, s’ha subratllat que Suárez va triomfar al presentar l’aprovació de la llei com una qüestió decisiva, cosa que li va aportar molts vots favorables. 

No obstant, hi ha un aspecte menys conegut que podria contribuir a explicar el suïcidi de les Corts. Ens referim a la constància que procuradors reticents a aprovar la llei van ser extorsionats amb dossiers des del servei d’intel·ligència (el SECED). Un dels seus membres a l’època va afirmar que «això que les Corts de Franco es van fer l’harakiri…, no se’l van fer, és que a molts els van fer xantatge».

Aquesta pressió invisible potser fa més comprensible certa confusió que va envoltar l’èxit de la reforma a les Corts. Ho va il·lustrar la reflexió del seu vicepresident, el comte de Ma-yalde, quan li va dir al procurador Baldomero Palomares: «Baldomero, jo amb aquests embolics ja no sé si sóc dels nostres».

Notícies relacionades

El pilot de la transició

Adolfo Suárez de l'oblit a la història

No obstant, quan avui s’al·ludeix al final d’aquelles Corts, s’oblida que les bases del sistema electoral vigent van ser acordades llavors. Com hem vist, Suárez ho va pactar amb AP per aprovar la Llei per a la Reforma Política i les primeres Corts electes ho van assumir en bona mesura. El constitucionalista Javier Pérez Royo ha descrit aquesta realitat en termes diàfans: «Les Corts Constituents es van limitar a fer seves les Corts Generals definides en la seva composició i sistema electoral per unes Corts antidemocràtiques i anticonstitucionals». En suma, aquest llegat a penes conegut influeix encara a les urnes.