Lluna

Com ha escrit Jorge Wagensberg, si alguna cosa surt malament «sempre ens quedarà el 2034». La lluna sempre és igual, satèl·lit immutable, però se'ns apareix de forma diferent i és per això que ens fascina, que genera una atracció atàvica, que marca el devenir dels mesos i el ritme dels períodes amb què marquem les nostres vides. Provoca fenòmens físics i inquietuds humanes, des de les marees fns als mareigs, amb una literatura que va de la fascinació al desig de conquesta, del misteri a la poesia. Quan els meus nens eren petits, els explicava un conte en què uns quants animals miren d'arribar-hi, un damunt l'altre. Ho aconsegueixen: el més petit esgarrapa un bocí de lluna i els altres el tasten. Cada un d'ells hi troba un gust particular. Això és el que ens passa. Que el tros de lluna ens el mengem cadascú al seu aire. Cadascú segons el seu paladar.

En aquesta lluna enorme, taronja o blanca, arran de terra o enlairada al firmament, hi aboquem un desig o la constatació d'un fracàs: la meravella de saber-nos acompanyats o el desconsol de comprovar la solitud on vivim. És el que tenen les lleis còsmiques o els fenòmens estel·lars. Marquen fites, dibuixen en un camí de desert, o en un viatge ple de brogit, la fonda on descansem durant els instants de la contemplació. Mirem el cel i ens ullprèn la màgia que no és sinó regularitat el·líptica. D'això vivim. De creure en els trucs. D'esperar que torni, el 2034.