Sense odi

Fa un any, Hélène vivia. Compartia la seva vida amb Antoine i el petit Melvin, de 17 mesos. Fa un any, Hélène li llegia al seu nen el conte d'una marieta, el feia riure amb les seves pessigolles a l'hora del bany i escoltaven junts una llista de cançons que ella havia seleccionat acuradament. Fa just un any, Hélène planejava assistir a un concert a la sala Bataclan de París. Faltaven un parell de dies per a la cita. Antoine es quedaria a casa, tenint cura de Melvin. El 16 de novembre, Antoine tancava els ulls de la seva dona per sempre.

Ara, ella és un record. I unes línies. Les que el seu viudo li va començar a escriure al sortir de l'institut forense. Primer va ser una carta penjada al seu perfil de Facebook. El text es va convertir en un fenomen viral i va ser publicat en portada pel diari Le Monde. Però el relat va continuar creixent, fins a convertir-se en llibre, No tindreu el meu odi (Edicions 62/Edicions Península, 2016). Un relat descarnat en què s'entrellacen la duresa i la tendresa, com només la mort és capaç d'unir. Destil·la una estranya lucidesa i dignitat, la d'un home devastat que es nega a regalar als assassins de la seva dona la memòria d'un amor, a tacar el seu record amb el rancor. El seu testimoni és el millor record per a aquella nit del mes de novembre en què París va esclatar. Negar-se a sentir odi, ràbia, no és condescendència envers els terroristes, és la nostra arma per sobreviure i vèncer-los.