L'EVOLUCIÓ ECONÒMICA
Alegries en el sector exterior
La balança de pagaments millora i la batalla se centra en el dèficit públic, la competitivitat i els tipus
/
No sé per què recordava fa pocs dies els ensurts que ens donava el sector exterior abans de l’entrada en l’euro. Un dèficit creixent en la balança de pagaments significava moviments especulatius contra la pesseta, depreciació a la vista, nerviosisme en els mercats… Tot això va canviar l’any 1999 perquè ara podem pagar els nostres deutes en la nostra pròpia moneda, l’euro, i el dèficit exterior de la balança de pagaments d’Espanya ha deixat de ser un tema de preocupació, com no ho havia sigut abans del saldo d’una comunitat autònoma amb les altres.
Això no significa que no hi hagués problemes. El primer de tots bera que un dèficit era símptoma de pèrdua de competitivitat, i això dificultava les exportacions i afavoria les importacions, o sigui, reduïa el producte interior brut perquè veníem menys i ens venien més, alhora que pujaven els preus de les nostres compres a l’exterior. I el segon problema era que un dèficit significava que pagàvem més a l’exterior del que cobràvem. Ara pensem què li passa a una família quan paga més del que cobra o rep crèdit o ven el seu patrimoni. Doncs això és el que ens passa quan tenim dèficit amb l’exterior: el nostre deute augmenta.
Abans de la crisi del 2008 la nostra balança de pagaments tenia un fort saldo negatiu; les nostres exportacions eren molt inferiors a les importacions, els nostres costos augmentaven més que els dels nostres competidors, i el nostre deute exterior creixia sense parar. Aquesta era una de les manifestacions de la bombolla: amb excés d’optimisme, gastàvem més del que guanyàvem o, el que és el mateix, el nostre estalvi era inferior a la nostra inversió. Però no ho notàvem perquè ens endeutàvem en la nostra pròpia moneda, sense por a devaluacions o a crisis financeres.
VA ARRIBAR LA CRISI
I ens va castigar fortament. L’efecte va ser una caiguda del producte, de l’ocupació i de la inversió en immobles, en equip i en maquinària. Des de principis de l’any 2013, el nostre estalvi és superior a la nostra inversió, és a dir, la nostra balança per compte corrent té saldo positiu. En termes col·loquials, ja no estirem més el braç que la màniga, sinó que gastem a l’exterior menys del que produïm, i en lloc d’augmentar el nostre deute l’estem reduint.
Això és conseqüència, en primer lloc, de la crisi: no ens ha quedat un altre remei que estrènyer-nos el cinturó al màxim i moderar la nostra despesa. El segon factor que ha contribuït a aquest canvi de signe en el nostre saldo exterior és el que s’ha anomenat la devaluació interna: els nostres costos han baixat substancialment per la pressió de l’atur i la moderació dels salaris. Això ha sigut dolorós per als espanyols però era necessari: quan una família no pot pagar els seus deutes, ha de reduir la seva despesa, o sigui, el seu nivell de vida.
Ja no estirem més el braç que la màniga, sinó que gastem a l'exterior menys del que produïm
A més a més de tot això anterior, s’ha de tenir en compte el canvi d’actitud de moltes empreses, que s’han llançat a l’exportació amb un interès que abans, quan la demanda interna creixia amb força, no tenien. També hi ha contribuït el canvi en l’estructura del nostre comerç exterior: cada vegada competim menys en preu i més en qualitat, servei, innovació, etcètera. Un altre factor ha sigut la depreciació de l’euro, que ens ha afavorit, augmentant les exportacions i reduint les importacions amb països de fora de la zona euro. I, finalment, la caiguda dels tipus d’interès, perquè un component important dels nostres pagaments a l’exterior és el pagament d’interessos pels nostres deutes passats.
EL QUE ÉS BO
El saldo exterior ha millorat, aquesta vegada sense necessitat d’haver de devaluar la pesseta. Ha sigut costós, però s’ha aconseguit, i s’ha mantingut en el temps; no va ser flor d’un dia, sinó que la tendència positiva s’ha mantingut durant la recuperació de l’activitat. No s’ha de sacrificar tot a la balança de pagaments, però tampoc se n’ha d’oblidar la importància.
Notícies relacionades
Però la batalla segueix en diversos fronts. Un és el dèficit públic: les administracions públiques segueixen gastant més del que ingressen. Això va ser bo quan va esclatar la crisi perquè s’havia de mantenir la demanda interna. Però ara fa falta un altre aire en la gestió dels comptes públics. Un altre front és el de la competitivitat davant l’exterior: si els salaris pugen fortament, perdrem part del nostre avantatge. I un altre és el dels tipus d’interès: el nostre endeutament exterior és alt, i quan pugin els tipus, que pujaran, la factura dels interessos tornarà a ser important.
