AL CONTRAATAC
'Festa Gürtel-Nacional'
Em sorprèn que en el discutit dia de la Festa Nacional ningú faci nada per donar-le un altre aire
Felip VI, ahir, a la desfilada militar del 12-O a Madrid. /
Estic, com sempre, desorientat. No sé si dirigir aquesta carta al Rei o a presidència del Govern o als de la marca Espanya o als del PSOE, o… no ho sé. El cas és que, tal com estan les coses, em sorprèn que en el discutit dia de la discutida Festa Nacional ningú faci el més mínim esforç per donar un altre aire a tot això. Sou antiquats fins i tot per ser antics. Fora que us sembli que una desfilada militar acolloneix (perdó, acoquina) i té a més la finalitat inconfessable del massatge servil a l’Exèrcit o teràpia marcial semblant, hauríeu de llicenciar la cabra dopada i reassignar pressupostos.
És cert que tenim un Exèrcit nou i millor, però la vostra vetustat irredempta i bruta dóna glòbuls vermells als, segons vosaltres, temibles radicals i tremends independentistes. Amb un patriotisme tan antic creeu al·lèrgens. Que consti que, personalment, tampoc em commou especialment això de l’Onze de Setembre.
Idees idiotes per a la Festa Nacional: macroconcert brutal cada any en una ciutat diferent. Els grans de la música espanyola, llatinoamericana i internacional en un xou hipertransmès. Pura festa sense commemoració (glups, potser queda molt OTI). Si no hi ha pressupost, discurs de sis hores de Miguel Ángel Revilla amb impermeable. Una altra opció és que la recepció a palau sigui únicament per a un col·lectiu cada any. Imaginem el Rei i el president amb desnonats, aturats, reclusos, refugiats, dones maltractades, col·lectius professionals com personal sanitari, docent, i naturalment, militars. Sí, prefereixo la demagògia al patrioterisme.
Sense ‘black card’
I un altre tema. Coses (algunes prestades) que no es poden comprar amb una black card, ni amb els percentatges sota mà de la Gürtel: el temps il·limitat, la reputació, un dinosaure viu. Menjar, però no la gana; llits, però no el son. Records. Un bon karma, talent, una llar feliç, un dia de 25 hores, la joventut, el sentit comú, una consciència tranquil·la, l’amor verdader, respecte. Amb diners es compra la Terra, però no el cel. Es compren diplomes, però no la cultura. Es manipula la història, però no es canvia el passat.
No es compra navegar a la vegada per dos oceans (excepte en les seves confluències), esquiar cap amunt, esmorzar als dos pols el mateix dia. No es compra algú en qui confiar, que no plogui diumenge que ve (¿?), l’esperança, la Monna Lisa, xerrar amb Galileo Galilei, llepar-se el melic. No es compra un tomàquet amb gust d’hort, assistir a un concert d’Elvis, viatjar més ràpid que la llum, esternudar amb els ulls oberts o fer-se pessigolles un mateix.
Diuen que un no és ric fins que no té alguna cosa que els diners no poden comprar. No sé si és cert, però estaria bé.
